El Codi d'Hammurabi i la Declaració d'Independència americana (Yuval Noah Harari).

Codi d'Hammurabi

Totes les xarxes de cooperació –des de les ciutats de l’antiga Mesopotàmia fins als imperis de la dinastia Quin i els romans- eren “ordres imaginats”. Les normes socials que els sostenien no es basaven en instints arrelats ni en amistats personals, sinó en la creença en uns mites compartits. (...)

El Codi d’Hamurabi afirma que l’ordre social de Babilònia té les arrels en principis de justícia universals i eterns dictats pels déus. Segons el codi, les persones estan dividides en dos gèneres i entre classes: nobles, súbdits i esclaus. Els membres de cada gènere i classe tenen un valor diferent. La vida d’una súbdita val trenta sicles de plata i la d’una esclava, vint sicles de plata, mentre que l’ull d’un súbdit en val seixanta. (...)

Uns 3.500 anys després de la mort d’Hammurabi, els habitants de les tretze colònies britàniques de l’Amèrica del Nord van considerar que el rei d’Anglaterra els tractava injustament. Els representants de les colònies es van reunir a la ciutat de Filadèlfia i, el 4 de juliol de 1776, van declarar que deixaven d’estar subjectes a la Corona britànica. La seva Declaració d’Independència proclamava principis de justícia universals i eterns que, com els d’Hammurabi, s’inspiraven en el poder diví. No obstant això, el principi més important dictat pel déu americà era una mica diferent del principi dictat pels déus de Babilònia. La Declaració d’Independència americana afirma:

Considerem com a evidents aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals i que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat.

Tant Hammurabi com els Pares Fundadors americans van imaginar una realitat governada per uns principis universals i eterns, com ara la igualtat i la jerarquia, però l’únic lloc on existeixen aquests principis universals és en la fèrtil imaginació del sàpiens i en els mites que s’inventen i s’expliquen els uns als altres. Aquests principis no tenen cap validesa objectiva.

És fàcil acceptar que la divisió de la gent entre “nobles” i “súbdits” és producte de la imaginació, però la idea de que tots els homes són iguals també és un mite. ¿En quin sentit tots els humans són iguals entre si? ¿Hi ha alguna realitat objectiva, més enllà de la imaginació humana, que indiqui que som veritablement iguals? ¿Tots els humans són biològicament iguals?

Tal vegada aquestes preguntes indignaran els defensors de la igualtat i els drets humans. És probable que la seva reacció sigui: “Ja ho sabem, que la gent no és igual biològicament, però si creiem que som essencialment iguals, podem crear una societat estable i pròspera”. Davant d’això no tinc cap argument. Quan parlo d’un “ordre imaginat” em refereixo precisament a això. Creiem en un ordre particular no pas perquè sigui objectivament veritat, sinó perquè creient-hi podem cooperar eficaçment i fer una societat millor. Els ordres imaginats no són conspiracions malèvoles ni miratges inútils, sinó que són l’única manera que un gran nombre d’humans té per cooperar eficaçment. Cal tenir en compte, però, que Hammurabi podria haver defensat el seu principi jeràrquic utilitzant la mateixa lògica: “Sé que els nobles, els súbdits i els esclaus no són en essència diferents tipus de persones, però si creiem que ho són, podem crear una societat estable i més pròspera”. (pàgs. 156-162)

Yuval Noah Harari, Sàpiens. Una breu història de la humanitat, Edicions 62, Barna 2014, segona edició.