Identitat i violència.

John Locke
Quan John Locke publica (a Holanda i anònimament, per evitar represàlies) la Carta sobre la tolerància, el propòsit és posar fi a la interferència de la religió en la política i estendre sense entrebancs la llibertat religiosa. Locke segueix el consell evangèlic: “Al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”, i afirma que en la “societat lliure d'homes voluntàriament reunits”, els sacerdots i les esglésies hi són de massa. A l'Estat no l'han de preocupar la salvació de les ànimes, la idolatria o l'heretgia perquè, si són alguna cosa, són temes privats i, per tant, lliures. L'Estat ha de vetllar per la pau i la concòrdia, i la millor manera d'aconseguir-ho és reconeixent la llibertat religiosa com un dret fonamental.

Que l'islam no ha tingut la seva pròpia Il·lustració ni ha estat capaç de separar la religió de la política és un fet i una de les explicacions que sovint es donen al radicalisme islàmic. Però per què als occidentals, hereus del cristianisme, que vam iniciar fa temps un procés de secularització, ens costa tant prescindir de les identitats religioses i veure els individus com a tals i no com a musulmans, jueus, europeus, occidentals o republicans il·lustrats? Les etiquetes simplifiquen els relats i fan que les persones siguin idèntiques, totes iguals sota un mateix rètol. Si es porten a l'extrem, les identitats són coartades per justificar les pitjors barbaritats. Els primers apòstols de la tolerància buscaven una manera d'eradicar les guerres de religió que, durant anys, assolaven Europa. Pensaven que individualitzant la fe aconseguirien eliminar-la com una causa de contesa i destrucció, també de dominació. Alguna cosa s'ha aconseguit en el propòsit, però no per estar satisfets. Les religions reviuen en formes cada vegada més fonamentalistes i intolerants.

Olivier Roy alertava en aquest diari de l'error de pensar que hi hagi comunitats musulmanes com a tals a França. Explicava que la xarxa d'escoles de confessió musulmana és petita, que no hi ha organitzacions representatives ni mobilitzacions als carrers de signe musulmà. I que els musulmans a França viuen més integrats del que sovint es dóna a entendre a través dels mitjans de comunicació i dels discursos polítics. No és estrany que siguin ells mateixos els que més temen ara el rebuig dels islamòfobs, una altra ideologia construïda sobre el rebuig d'un col·lectiu que es considera homogeni i al qual es converteix en boc expiatori del malestar, les retallades i les desigualtats.

L'obstinació secularitzadora que va començar amb la modernitat va impulsar efectivament la llibertat religiosa i la llibertat d'expressió. Però la llibertat es compagina malament amb les adscripcions identitàries fortes. No ajuda a crear persones moralment madures, capaces de pensar per si mateixes, com preconitzava Kant a propòsit de la Il·lustració. Un país que es reclama de la llibertat com el valor més específic del seu patrimoni cultural i moral ha d'aconseguir que els ciutadans es vegin sobretot com a individus capaços de ser el que vulguin ser, persones que puguin escollir entre els estils de vida que tenen a la seva disposició la resta de ciutadans.

Quan es va produir el cas Salman Rushdie, Michael Ignatieff va escriure: “L'única cosa en què estaven d'acord els liberals antiislàmics i els seus contraris fonamentalistes era que existia una cosa anomenada comunitat islàmica”. Ni el multiculturalisme ni l'assimilació del diferent en una sola cultura han donat bons resultats. Perquè el problema no és la cultura sinó la marginació i la falta d'expectatives en un món en què el prestigi social es funda en els diners que hom té i no en la religió o la nacionalitat. El primer que reclamen els que se senten diferents allà on es fa bandera de la llibertat són les condicions necessàries per poder ser lliures de debò. Lliures per poder conrear la seva diferència si així ho volen, no com una necessitat perquè no tenen res més a què aferrar-se.

Victoria Camps, Maleïdes identitats, El País, 18/01/2015

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Freud: la geneologia de la moral.