Dubtes davant l´optimisme tecnològic.

Tots sabem que cada inici d'una nova època té moments d'eufòria i d'hipèrbole, i que la tendència és pensar que els temps passats eren pitjors. La generació dels meus besavis va viure l'arribada del telègraf com un avenç difícilment superable, i la meva estava del tot convençuda que el CD seria el suport d'emmagatzemament definitiu, i el fax constituiria la via normal per enviar documents. Els exemples podrien ser infinits.

Cada generació tendeix a percebre el naixement d'una tecnologia com una mena de destí. Oswald Spengler, a La decadència d'Occident, s'hi refereix amb l'adjectiu "fàustic", perquè és així com Goethe fa evolucionar el cèlebre personatge. Al final de la seva existència, Faust ja no s'interessa pels arcans de la nigromància, sinó per la construcció dels dics de contenció que es feien en aquell moment a Holanda. Tot plegat va molt més enllà de la polèmica sobre el determinisme tecnològic. Aquesta és, si més no, la sensació que vaig tenir l'altre dia en llegir una amable rèplica d'Imma Tubella ("Una revolució gens anònima") a un article que un servidor havia publicat la setmana abans ("Revolució SA").

La Dra. Tubella feia referència a les empreses privades d'oci i comunicació que alguns anomenen "xarxes socials" com si es tractés d'un fenomen més o menys irreversible. En aquestes coses convé ser prudent. Recordo, per exemple, tota la literatura que va generar fa quatre dies el ja moribund Second Life, que també "havia arribat per quedar-se". Jo no sé si Facebook existirà o no d'aquí cinc anys, però sí que conec la vella cançó que relaciona les noves tecnologies amb determinades inquietuds polítiques. Fa 30 anys, per exemple, quan encara no havia nascut el fundador de Facebook, Mark Zuckerberg, el discurs tecnològic era exactament el mateix que l'actual. No estava referit als ordinadors ni a internet, per descomptat, sinó... al vídeo domèstic! (Al cel sigui.) Llegeixin el següent fragment i jutgin vostès mateixos.

"El vídeo és un mitjà democràtic per la seva pròpia naturalesa que s'enfrontarà al totalitarisme de les emissores de televisió que, en el millor dels casos, tracten l'individu com un dígit en els índexs d'audiència. Darrere del fenomen del vídeo hi ha el desig de moltes persones que no poden accedir a la indústria del cinema i de la televisió, el desig d'expressar-se i comunicar-se lliurement, a preus molt inferiors als de la televisió i el cinema, el desig de descentralitzar les comunitats humanes. La combinació del vídeo i de la seva difusió per televisió, via aire, cable o satèl·lit, permetrà en el futur el vot i la presa de decisions de la mateixa manera que avui dia, en petites comunitats, els ciutadans poden seguir les sessions de l'ajuntament des de les seves llars". Aquest text de J.R. Pérez Ornia ("El vídeo, una revolución en marcha", El País, 13-3-1982) està basat en les idees tecnològiques d'Alvin Toffler. Subratllo la data -1982- i el terme "revolució" del títol. On connaît la chanson...

El que és interessant d'aquest fragment és que si substituïm la paraula "vídeo" per "internet" o "xarxes socials" constatarem que som davant d'un discurs autònom, preexistent i independent dels fets. Es pot aplicar al vídeo, a internet i fins i tot al Cine Exin de la meva infantesa: la vella melodia funciona igual.

En aquest sentit, tinc la fonamentada sospita que no constitueix cap descripció de la realitat, sinó una mera idealització d'aquesta realitat. La nostra manera d'entendre el món deriva de la modernitat il·lustrada i, per tant, la tendència a percebre "xarxes socials" compromeses en què en realitat hi ha grups de persones que s'expliquen coses, tal com abans ho feien per telèfon o per carta, és poderosa.

"Jo no sé -es preguntava l'altre dia l'amiga Imma Tubella- si en moments de transició algú va responsabilitzar l'electricitat de les lluites del moviment obrer, per exemple, però, si fos així i ara ho llegíssim, ho trobaríem còmic". Que jo sàpiga, ningú no va fer aquesta afirmació, que efectivament seria còmica. En tot cas, resulta molt més hilarant el fragment que hem reproduït abans, en què el difunt vídeo esdevenia la garantia de la democràcia del futur...

Ara mateix, les empreses que formen part de la "bombolla social" no només no amenacen cap poder establert, sinó que són la base del nou capitalisme especulatiu globalitzat. Els únics amenaçats són potser els accionistes d'aquestes empreses: encara recorden els cinc bilions de dòlars que van perdre al Nasdaq fa menys de deu anys.

Ferran Sáez, `On conaît la chanson´, Ara, 02/11/2011