De "sapiens" a "loqüens": bases per a un humanisme contemporani.


Noam Chomsky
Només les formes en què es concreta la singular relació de l’ésser humà amb el seu entorn, és a dir, les nocions de gènere, espècie o d’individu, permeten eixir d’aquest àmbit de continuïtat amb la naturalesa que caracteritza la vida animal. L’animal atribueix propietats a individus, distingint així entre aquests; l’animal té, doncs, coneixement empíric (adequació a les diferències individuals). L’animal percep, però no percep home, casa o gos, si per tals entenem el concepte, l’universal, que es forja en una ment marcada pel do de fer correspondre a un signe, una idea (capacitat d’eidenai, capacitat d’especificar). Possiblement aquesta tesi enunciada per l’animalista Aristòtil des de l’arrancada de la seua Metafísica és el més difícil d’assumir, i fins i tot d’entendre. Perquè, com imaginar que un ens «distingeix» fins i tot sense tenir «idea»? En aquesta situació es troben els animals i ni tan sols ho aconsegueixen les màquines, pretesament intel·ligents. Distingeix l’animal individus que l’afecten positivament o negativament. Afecció que, sense mediació d’un univers de significats, forja aquesta «consciència primària» aliena a elements constitutius com són el pensament (entès com a reflexió sobre representacions) o el llenguatge. Al contrari, en l’humà (ment amb semàntica) les realitats lingüístiques ameren completament la seua percepció, fins al punt que en els seus Tòpics, Aristòtil pogué escriure aquesta sentència abismal: «Doncs (l’humà) que percep, d’una manera o d’altra efectua ja un juí.»

Un ésser humà és un ésser de juí a tots els efectes i en tota circumstància. Això significa que, fins en les motivacions que majorment comparteix amb la generalitat dels animals, fins en la seua exigència de conservació individual i específica, s’han infiltrat aspectes que les pertorben i que depenen de la raó. Tot animal sent fam per instint de conservació, però potser en cap humà la fam és només l’expressió d’aquest instint. Perquè, de la mateixa manera que distingim entre vinculació purament sintàctica i vinculació semàntica, hem de distingir entre afecte estrictament biològic i aquest mateix afecte quan va carregat de significació, quan és mediatitzat pel semantema.

La màquina no té sentiment i, com que la seua «ment» es limita a computar, no té pròpiament pensament. L’animal no té conceptes i, encara que té sentiments no els dóna sentit, no els interpreta, no els enjudicia (nosaltres ho fem per ell).

Els humans, en tota circumstància, ens relacionem amb l’entorn mitjançant estructures semàntiques i gramaticals que tenen el seu origen en la nostra singularitat biològica i que cal, per consegüent, considerar innates. Innates en el sentit trivial i indiscutible segons el qual nàixer representa haver-les rebut del codi genètic; i només nosaltres les rebem. Això té implicacions a l’hora de considerar què ha de fer-se amb un ésser humà acabat de nàixer pel que fa a la paideia o procés d’educació.

Els educadors es veuen sorpresos pel fet que un nen puga ràpidament aconseguir generar un il·limitat nombre d’enunciats, semànticament correctes, que no ha sentit anteriorment i que, per consegüent, ningú no li ha inculcat. Això constituiria un autèntic misteri si no es donara en el llenguatge la diferència radical entre el que Chomsky designa com a estructura profunda, comuna a totes les llengües, i l’estructura superficial, particular a cada llengua.

Quan passem de l’estructura superficial a l’estructura profunda, totes les llengües guanyen en similitud. Les llengües mantenen entre si diferències, però aquestes no van mai a l’infinit, ja que, per definició, llengua és el que participa de l’estructura profunda, és a dir, d’allò que és comú a tots els humans com a éssers diferents dels parents que constitueixen els altres primats. Hi ha en les llengües un aspecte universal, fruit certament de l’ordre biològic però irreductible a l’estructura de la vida, com aquesta és irreductible a les meres lleis de la física.


Víctor Gómez PinQuè és la naturalesa humana?. Mètode, nº 67, tardor 2010
http://www.metode.cat/revistes/monografics/naturalesa-humana/que-es-la-naturalesa-humana

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.