La crítica contemporània de la concepció de l´ésser humà com a "tàbula rassa".


Suposem que la ment fóra, com solem dir, paper blanc buit de caràcters, sense cap idea. Què cal perquè arribe a tenir-ne? Com arriba a constituir el vast magatzem que la febril i il·limitada activitat de l’home hi ha inscrit amb una varietat quasi infinita. D’on procedeixen els mate­rials que constitueixen la raó i el coneixement? Hi responc amb una sola paraula: de l’experiència.


John Locke (1690), An essay concerning human understanding.


Aquest text de John Locke serveix al lingüista i psicòleg americà Steven Pinker de trampolí per llançar una triple croada contra les teories que ell designa amb l’expressió the blank slate, si fa no fa com tabula rasa, i que es caracteritzen per una denegació (denial) de la naturalesa humana. L’essència d’aquestes teories consistiria a afirmar que l’ésser humà manca d’estructura prèvia a la que en el seu esperit forjaria la cultura. I pel que fa a això, Pinker cita l’afirmació d’Ortega y Gasset segons la qual l’home no té naturalesa sinó història.

La humanitat respon a una naturalesa que es diversifica d’acord amb circumstàncies i que, mitjançant el que els genetistes anomenen polimorfisme, explica la irreductibilitat del comportament d’un individu al d’un altre individu. La realització del programa genetista de Steven Pinker i altres pensadors actuals passa, entre altres coses, per ampliar el mapa de gens que (com FOXP2) es trobarien vinculats a l’aparició del llenguatge. Però aquesta ambició precisament és el que evita que Pinker puga ser considerat un pensador reduccionista. El professor de Harvard és molt conscient que el llenguatge té lleis que transcendeixen les exigències d’allò d’on sorgeix, lleis que en fan una mena d’excepció en l’economia de la vida.

És el llenguatge humà un mer instrument per vehicular informació (la qual cosa equipararia l’home a múltiples espècies d’animals que disposen de codis de senyals)? És sabut que això ho nega de totes totes Noam Chomsky, que, des de 1966, reivindica, amb creixent acuïtat científica, la cartesiana tesi de les idees innates (les quals constituirien el suport semàntic del llenguatge i la marca de la irreductibilitat humana a la condició natural).1 Però l’assumpte es remunta a un pensament que es troba en la base tant d’allò que anomenem ciència com del que anomenem filosofia, i m’estic referint a Aristòtil.

1. Convé recordar que en el mateix any 1966 en què apareix la Lingüística cartesiana de Noam Chomsky, el lingüista francès Émile Benveniste reprenia un article seu de 1952 que començava amb les afirmacions següents: «Aplicada al món animal, la noció de llenguatge només s’usa per un abús terminològic. És sabut que ha estat impossible fins a la data establir que els animals disposen, encara que siga de manera rudimentària, d’una manera d’expressió que tinga les característiques i les funcions de llenguatge humà […] Les condicions fonamentals d’una comunicació completament lingüística es revelen absents fins i tot en el món dels animals superiors.» (Benveniste, 1966). 


Víctor Gómez Pin, Què és la naturalesa humana?. Mètode, nº 67, tardor 2010

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

The End.