L´especificitat de l´animal humà.


by Juan Gatti
En el mite platònic, els habitants de la caverna no sols perceben exclusivament imatges insubstancials, sinó que a més perceben de manera absolutament parcial, ja que només dos sentits (vista i oïda) semblen activats. Plató no hauria pogut ni tan sols suposar que els simulacres de percepció sensible anirien més enllà de les imatges acústica i visual. I de fet la parafernàlia creadora d’il·lusió s’hi va atenir durant molt de temps. Fins i tot s’ha pogut conjecturar que la reducció del ventall dels sentits a vista i oïda constitueix un dels elements fonamentals de l’errança perceptiva i cognoscitiva dels presoners de Plató. Seria, doncs, la caverna menys cavernosa si, a més de les imatges astèniques que són ombres i ecos, es donaren equivalents de sensacions olfactives, tàctils i gustatives? Cal assenyalar que una percepció merament vehiculada per dígits seria pròpia d’un ens maquinal, un sofisticat robot per exemple, la qual cosa fa que la generalització d’aquesta mena de percepció als cinc sentits els servesca a alguns per a establir analogies entre la naturalesa humana i les entitats artificials.

Tots els models que estableixen analogia entre funcionament humà i funcionament maquinal xoquen d’entrada contra el sentit comú, que tendeix a revelar-se espontàniament contra aquesta reducció (com es revela contra la reducció de l’esperit humà a la mera condició animada). Però topeten avui dia, en primer lloc, contra un fet científic indiscutible: que nosaltres som animals i que l’especificitat de cada animal és determinada per aquesta cristal·lització de la complexitat de la vida que és el genoma, sense analogia quan es tracta de complexos maquinals. Aquesta singularitat de la vida fa que no siga acceptable cap model de la condició humana en què la referència vital no estiga present. I em veig obligat a al·ludir a una qüestió d’actualitat, perquè quan escric açò J. Craig Venter acaba de publicar en Science el seu article sobre un bacteri dotat d’un genoma artificial. Com és ben sabut, alguns titulars periodístics van pregonar que s’havia aconseguit la creació de vida. Per sort el mateix Venter no va donar en cap moment base a aquesta interpretació, perquè es va limitar a dir que havia obtingut una cèl·lula sintètica.

I alguns no van trigar a assenyalar que el sintètic era el genoma i ni tan sols la cèl·lula (allò que s’ha sintetitzat es va introduir en un bacteri d’una altra espècie l’activitat reproductiva del qual efectivament va controlar, substituint el material genètic originari). Si s’afegeix que sintetitzar el genoma d’un ésser unicel·lular com un bacteri no és el mateix que sintetitzar el genoma d’organismes multicel·lulars i sobretot que aquest genoma era còpia del d’un bacteri diferent que s’havia desxifrat prèviament… crear vida artificial no és, per descomptat, el que en aquest extraordinari avenç s’ha aconseguit.

Doncs bé: l’ésser humà és no sols un ésser viu sinó un ésser d’extraordinària complexitat. Vull amb això indicar que tot discurs sobre l’ésser humà que emfasitze en excés analogies amb éssers artificials (en raó per exemple de la pretesa intel·ligència d’aquests) fent abstracció de la variable «vida», ha de ser considerat amb reticència. Sense que això signifique fer reverència a les tesis reduccionistes, que confereixen a l’espècie humana tan sols una diferenciació específica «horitzontal», és a dir, homologable a la que permet no confondre el ximpanzé amb el goril·la o l’orangutan.

Per descomptat, nosaltres tenim una naturalesa com en té una tota espècie animal, és a dir, tota comunitat els individus de la qual siguen susceptibles d’intercanvi genètic amb reproducció viable (assumint que aquest no és el cas quan l’intercanvi es fa amb individus d’una altra espècie). Sembla, no obstant això, bastant indiscutible que amb aquesta determinació de la nostra naturalesa no tenim prou. Hi ha alguna cosa en nosaltres que ens motiva a trobar una especificitat no homologable amb les que, en un pla horitzontal, marquen totes i cadascuna de les espècies vives al nostre voltant.


Víctor Gómez Pin, Què és la naturalesa humana?. Mètode, nº 67, tardor 2010
http://www.metode.cat/revistes/monografics/naturalesa-humana/que-es-la-naturalesa-humana

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.