L'austeritat i la metàfora de la família.
Per tant, per què la Gran Bretanya està fent exactament el que no hauria de
fer? A diferència, per exemple, dels governs d'Espanya o Califòrnia, el govern
britànic pot demanar amb tota llibertat que li prestin diners a uns interessos
històricament baixos. Així doncs, per què el govern redueix dràsticament les
inversions i elimina centenars de milers de llocs de treball del sector públic,
en lloc d'esperar fins que arribi la recuperació econòmica?
Últimament he fet aquesta pregunta a uns quants partidaris del govern del
primer ministre, David Cameron, a vegades en privat i a vegades a la televisió.
I totes aquestes converses han seguit la mateixa pauta: començaven amb una
metàfora dolenta i acabaven revelant unes segones intencions.
La metàfora dolenta -que segurament heu sentit moltes vegades- compara els
problemes d'endeutament de l'economia d'un país amb els problemes d'endeutament
d'una família. Una família que s'ha endeutat massa, expliquen, s'ha d'estrènyer
el cinturó. Per tant, si la Gran Bretanya en conjunt s'ha endeutat massa -cosa
que és certa, tot i que es tracta d'un endeutament privat més que no pas del
sector públic-, ¿no hauria de fer el mateix? ¿En què falla aquesta comparació?
La resposta és que una economia no és com una família endeutada. Els nostres
deutes consisteixen sobretot en diners que ens devem els uns als altres; i,
encara més important, els nostres ingressos provenen principalment de vendre'ns
coses els uns als altres. El que tu gastes ho ingresso jo, i el que jo gasto ho
ingresses tu.
Així doncs, què passa si tothom retalla despeses alhora amb l'objectiu de
pagar els deutes? La resposta és que baixen els ingressos de tothom: els meus
ingressos baixen perquè tu gastes menys, i els teus ingressos baixen perquè jo
gasto menys. I, si ingressem menys diners, els nostres problemes d'endeutament
no milloren sinó que empitjoren.
Aquesta idea no és nova. El gran economista nord-americà Irving Fisher ja ho
va explicar el 1933, i va resumir el que anomenava deflació del deute en un
eslògan lapidari: "Els deutors, com més paguen, més deuen". Els esdeveniments
recents, sobretot la mortífera espiral de l'austeritat a Europa, han demostrat
amb contundència que Fisher tenia raó.
I d'aquesta història se'n pot treure una clara lliçó: quan el sector privat
intenta desesperadament pagar els deutes, el sector públic ha de fer tot el
contrari: ha de gastar quan el sector privat no pot. D'acord, equilibrem el
pressupost quan l'economia s'hagi recuperat, però ara no. El boom, no la
depressió, és el moment idoni per a l'austeritat.
Com ja he dit abans, aquesta idea no és nova. Així doncs, per què són tants
els polítics que han insistit en les mesures d'austeritat en plena recessió? I
per què no canvien de rumb, malgrat el fet que l'experiència confirma les
lliçons de la teoria i la història?
I ara és quan la cosa es posa interessant. Perquè
quan demostres als austeristes que la seva metàfora és dolenta, gairebé
sempre es refugien en afirmacions de l'estil de: "Però l'aprimament de l'Estat
és essencial".
Aquestes declaracions solen anar acompanyades de l'afirmació que la crisi
econòmica demostra la necessitat d'aprimar l'administració. Però és evident que
això no és veritat. Fixeu-vos en els països europeus que han aguantat millor la
tempesta, i al capdavant de la llista hi trobareu estats amb un fort sector
públic, com Suècia i Àustria.
I si ens fixem, per contra, en els països admirats pels conservadors abans de
la crisi, recordarem que George Osborne, ministre britànic d'Economia i
arquitecte de l'actual política econòmica del país, descrivia Irlanda com "un
brillant exemple de l'art del que és possible". Mentrestant, el Cato Institute
elogiava els baixos impostos islandesos i manifestava l'esperança que altres
països industrialitzats "aprenguessin de l'èxit d'Islàndia".
Així doncs, les mesures d'austeritat de la Gran Bretanya, en realitat, no
tenen res a veure amb el deute ni amb el dèficit, sinó que volen aprofitar el
pànic al dèficit com una excusa per desmantellar les polítiques socials. I això,
no cal dir-ho, és exactament el mateix que ha passat als Estats Units.
Per ser justos amb els conservadors britànics, la veritat és que no són tan
barroers com els seus homòlegs nord-americans. No clamen contra els mals del
dèficit per exigir tot seguit enormes retallades d'impostos per als rics (tot i
que el govern de Cameron ha reduït considerablement la taxa impositiva màxima).
I, en general, no semblen tan decidits com la dreta nord-americana a ajudar els
rics i castigar els pobres. De tota manera, l'orientació de la política és la
mateixa, i també la intrínseca manca de sinceritat de les crides a l'austeritat.
La gran pregunta és ara si el fracàs evident de l'austeritat a l'hora de
generar una recuperació econòmica portarà a un pla B. Potser sí. Però crec que,
encara que aquest pla s'arribi a anunciar, no serà gran cosa. Perquè la
recuperació econòmica no ha estat mai l'objectiu. Les mesures d'austeritat
volien utilitzar la crisi, no resoldre-la. I encara la volen
utilitzar.
Paul Krugman, L'agenda de l'austeritat, Ara, 03/06/2012
Comentaris