"La solidaritat evita el Prozac".

Lenin Moreno

«La solidaritat evita el Prozac», declarava fa uns dies un polític llatinoamericà, la mar de divertit, que visitava Espanya. Si l'afirmació ens semblés raonable, probablement no ens quedaria més remei que subscriure'n tot seguit també la versió inversa, és a dir, que és l'absència d'aquella virtut el que és a l'origen d'aquest estat d'ànim, francament derrotista, per no dir deprimit, en què individus i grups semblen avui sumits en la nostra societat. Ubico en l'actualitat aquesta actitud per intentar mostrar el que té d'efecte o resultat de tota una sèrie de transformacions que s'han anat produint en les últimes dècades en l'esfera de l'imaginari col·lectiu.

Penso, en particular, en el rampant individualisme que, a causa de l'expansió de les polítiques neoliberals els anys 80, es va generalitzar com l'única visió del món acceptable i adequada al nou estat de coses, una vegada es va fer evident l'irreversible fracàs del socialisme real. Aquell individualisme que donava per descomptats els efectes benèfics de la competitivitat, elogiava l'ànsia il·limitada d'enriquiment i veia amb bons ulls l'afany pel reconeixement i la brillantor social, fins i tot era acceptat, amb ben pocs i lleus retocs cosmètics, per sectors progressistes que o no s'atrevien a enfrontar-se a la nova visió hegemònica de la societat i la vida o, pitjor encara, semblaven haver acabat seduïts pels seus encants.

De fet, bona part de la cançoneta postmoderna sobre la societat de consum (quan no del malbaratament) va arribar a la seva màxima difusió durant aquella època, contribuint a mistificar el caràcter profund d'aquella realitat a base, per exemple, d'endossar als presumptes consumidors -precisament pel fet de ser-ho- la responsabilitat de l'existència d'aquesta mena de societat. Proliferaven els assagistes de la banalitat, de la debilitat, de la cosa light, incapaços d'anar més enllà de les aparences. Ara, quan ha saltat pels aires aquella enganyosa carcassa, ha quedat a la vista l'extrema duresa del fet real. Fins i tot el filòsof francès Gilles Lipovetsky -teòric de l'efímer al seu moment- assenyalava fa ben poc que, per més que en els anuncis dels bancs no hi hagi números, sinó només gent somrient, flors, nens i gossos, qui no paga la seva hipoteca acaba dormint al carrer. Amb la contrapartida sagnant que, quan és el banc el que no es fa càrrec dels seus deutes, els acaben pagant els ciutadans, tal com al nostre país hem tingut ocasió de comprovar en les últimes setmanes. Amb les paraules del mateix Lipovetsky: «Darrere de tots aquests somriures light hi ha realitats heavies: atur, frustració, pobresa, soledat, por… Molta por».

I així estem. Aquell individualisme, que en èpoques de bonança es conjugava com un darwinisme de baixa intensitat que propugnava una lluita per la vida de resultat incert (del qual no quedava exclòs l'èxit: en això consistia el seu atractiu), ha esdevingut un cruel, descarnat i cru campi qui pugui. A més a més, bona part dels esquemes heretats que acostumàvem a utilitzar en el nostre tràfic amb el món s'han revelat rigorosament inservibles. Així, idees com ara la confiança en el progrés, que, malgrat totes les crítiques que al llarg del segle XX li van dedicar els filòsofs, estava tan arrelada en el pensament de la gent, han perdut la seva condició de font d'energies mobilitzadores, en una època en què el futur ha deixat d'esperar-se per passar a témer-se. Aquell convenciment, tan poc reflexiu com generalitzat, en el sentit que, encara que no se'n sabessin ben bé els motius, les coses tendien inexorablement a anar millor i, en conseqüència, una particular mà invisible acabava sempre venint a ajudar-nos, s'ha volatilitzat per complet. Per això, és urgent reflexionar sobre les eines amb què ens enfrontem a la situació que ens ha tocat viure.

Es dedueix del que hem dit que no hi ha raó perquè menystinguem buscar en la història aquests instruments que ens fan falta. En efecte, assumir fins a les seves últimes conseqüències la crítica al progrés implica acceptar que no té sentit pensar que sempre la vam encertar en el passat. Encara més: és molt probable, a la vista de la tempestuosa deriva que és el present, que arrosseguem al damunt algun greu error sobre el qual hauríem de tornar per solucionar-lo.

Davant d'un individualisme induït, i dissenyat com un ariet contra la solidaritat, s'imposa la tasca de reconstruir els vincles que ens uneixen, tornar a pensar la societat d'una vegada com un tot, o, si la paraula tot espanta algú, com una cosa compartida i que ens acull. No tinguem por de fer servir les nobles i antigues paraules, ni les venerables idees rebudes. No regalem els nostres millors valors a aquells qui més han demostrat no creure-hi. ¿O és que no els revolta, per acabar amb un exemple, contemplar com s'omplen la boca parlant de la cultura de l'esforç els qui han fet més per l'especulació i l'economia de casino que finalment ens ha arrossegat fins a aquest desastre?

Manuel Cruz, El necessari retorn a la solidaritat, El Periódico.cat, 16/06/2012