Gaudí i Eurovegas.
No sé com hauria viscut l'ultracatòlic Gaudí la
comparació de la seva obra amb Eurovegas. Probablement hauria tingut un
cobriment de cor o hauria deixat anar alguna jaculatòria sobre la petitesa dels
humans, les obres dels quals poden tenir un destí ben allunyat del somiat. En
tot cas, encara menys es podia imaginar Gaudí que un dia la seva catedral dels
pobles acabaria com una icona turístico-religiosa, és a dir, una marca. I les
marques criden les marques, sense jerarquia ni valors diferencials. Per fer-se
el simpàtic, el tal Adelson va deixar caure la idea de fer un remake de
Gaudí a Eurovegas. No som ningú.
No tinc gaire millor opinió del COI que del negoci del senyor Adelson. És un
club tancat, que elegeix els seus membres per cooptació, que desconeix la
transparència, que pretén situar-se per sobre de les lleis internacionals i que
fa del caprici i l'opacitat la seva forma de funcionament. Però gestiona una
marca poderosa, portadora d'un cínic discurs sobre l'esport i la pau entre els
pobles que aconsegueix les reverències dels ciutadans i dels que manen. La gran
virtut dels Jocs és que passen, duren poc i canvien de lloc permanentment.
Vénen, ocupen la ciutat durant quinze dies i se'n van. Ells s'omplen la butxaca
i la ciutat, si ho fa bé, en treu molt bons profits. I a reveure.
No és el cas d'Eurovegas: un cop hagi arrasat un bon tros del Baix Llobregat,
la taca corruptora quedarà per sempre. Amb el diable (com amb Déu) s'hi poden
tenir negocis ocasionals, però mai els has d'instal·lar a casa. S'ho quedaran
tot.
Josep Ramoneda, El diable a casa, Ara, 03/06/2012
Comentaris