Meritocràcia.crítica i consciència republicana.
L'actual socialdemocràcia, amb l'excepció de Tony
Blair, no sap ben bé què fer amb aquest ideal. De fet, el terme
meritocràcia és un neologisme creat el 1957 pel sociòleg Michael Young a la
seva obra The rise of the meritocracy per posar nom a una distopia. Young
va ser el redactor del manifest que va permetre a Clement Attlee derrotar
Churchill el 1945 i està considerat un dels arquitectes de l'estat del benestar
britànic. Es va adonar dels límits d'una meritocràcia que, en impulsar la
promoció del mèrit, sovint no sap què fer amb la veterania, ni amb els que no
tenen mèrits a lluir, mentre corre el risc d'estimular un individualisme
agressiu de les elits. El meritòcrata -resumeix Young-, precisament perquè ha
arribat a dalt gràcies al seu esforç, creu que no té cap deute amb ningú i es
considera legitimat per blindar els seus privilegis amb sous astronòmics,
indemnitzacions milionàries, stock options , etc., mentre juga
frívolament amb les condicions de vida dels altres. Les mateixes cúpules dels
partits d'esquerra, afegeix, han esdevingut capelletes meritocràtiques.
Efectivament, cada dia redescobrim que
l'excel·lència tècnica no garanteix la moral i que hi ha un nou elitisme
arrogant que sembla que no conegui cap límit mentre tendeix a perpetuar-se en el
que Young anomena the lucky sperm club .
La meritocràcia no elimina les diferències de naixement i, per tant, no
garanteix condicions equitatives en la competència social. Tot això és cert. En
la societat del coneixement tan important és què es coneix com a qui es coneix.
Una bona agenda és més valuosa que un màster. Per això no ens pot sorprendre
l'aparició d'una crítica a la meritocràcia de caràcter populista,
antielitista... i sovint autocomplaent.
La meritocràcia és una causa imperfecta... exactament igual que qualsevol
altra bona causa política. Però és una causa noble, perquè en estimular-nos a
donar el millor de nosaltres mateixos ens impedeix caure en el fatalisme
pessimista que acostuma a anar associat a la pobresa. L'alternativa a la
meritocràcia imperfecta no és un sistema polític idíl·lic, sinó una meritocràcia
crítica amb les seves imperfeccions. Potser ha arribat el moment de reivindicar
l'associació que l'article 6 de la Declaració de Drets de l'Home i del Ciutadà
del 1789 establia entre virtut i talent. Si alguna cosa hem après de la crisi és
que el mèrit que una societat democràtica necessita és indissociable de la
consciència republicana i, per tant, de la consciència de l'agraïment i la
solidaritat de l'individu envers la seva comunitat.
Quan es critica la meritocràcia convé dir quina alternativa es proposa als
que per falta de formació són els primers a anar a l'atur quan arriba una crisi
i els últims a ser contractats en èpoques de creixement. Les persones ben
preparades poden, si més no, aspirar a feines que estan d'acord amb la seva
competència en altres països meritòcrates. Efectivament, per al pobre no és
estadísticament fàcil sortir de la pobresa. Però això no vol dir que estigui
condemnat al fracàs, sinó que, si vol sortir-se'n i trobar un lloc de
responsabilitat en la societat del coneixement, li cal compensar les dificultats
sociològiques amb un esforç suplementari de la voluntat, amb un punt d'honor que
bé pot rebre el nom de cultura de l'esforç. I l'hi hem de demanar. No fer-ho és
enganyar-lo. Pretendre substituir el seu esforç per la nostra llàstima és
trair-lo i, per damunt de tot, és negar-li l'esperança de veure recompensat
dignament el seu sacrifici.
Ho veiem sovint: el preu a pagar per l'oblit de la
meritocràcia és la dignificació d'una equitativa vulgaritat que incapacita per a
qualsevol aspiració a l'ascens social mentre cedeix el terreny de la competència
a the lucky sperm club.
Gregorio Luri, En defensa de la meritocràcia, Ara, 08/06/2012
Comentaris