El valor del que escrius en un blog.
Són
molts anys ja fent articles de premsa. A poc a poc vas conquistant el dret a dir
el que realment penses, sense por a les conseqüències. El dret a dir-ho sense
autocensures, per si cal especificar, perquè no hi ha pitjor censor que la teua
pròpia petita i intransferible espasa de Dàmocles.
El blog, en tot cas, és un
espai personal i intransferible. Es pot usar per a atabalar els lectors amb
exercicis més o menys soporífers o per a contorsions acrobàtiques més o menys
arriscades. Jo preferisc utilitzar-lo com una ferramenta d’interpretació de la
realitat. Però m’escriu un amic insidiós –afable mosca collonera- i em recorda:
“Ni els filòsofs verificacionistes, ni els empiristes, ni els fenomenòlegs tenen
clar que és això de la realitat. Voler captar “la realitat”, avui com avui, és
una proposició sense sentit”. I tanmateix jo –ho lamente per verificacionistes,
empiristes i fenomenòlegs- seguiré cercant un lloc on els fenòmens socials
siguen avaluats des de la individualitat crítica. Un instrument de coneixement
del món a través de l’autoconeixement. Unes “notes” per al públic: unes
Notes públiques.
La intimitat -la falsa intimitat- consisteix a
pensar que tot això que escrius no ho llegeix ningú i, en realitat, a ningú li
importa. I potser –ai- és així!
2. Naix la versió espanyola de The Huffington Post i anuncia que no pagarà els blogaires que
s’hi allotgen. Segons la seua directora, Montserrat Domínguez, aquests ja poden
considerar-se prou remunerats pel fet d’”arribar a la gent”.
Molt bona la
broma. Només li veig una pega: si no es cobra pel blog, no té valor el que hi
dius. I si algun dels blogaires té realment alguna cosa interessant a dir, sense
recompensa (“la gent” no paga la hipoteca) es cansarà prompte, i deixarà de
dir-ho. Només quedarà, doncs, la xerrameca. Així, es donarà la paradoxa que un
mitjà que naix per a fomentar el periodisme de qualitat –lluitant en el món
digital amb les armes del món digital- acabarà fomentant la banalitat més
colpidora. Però que no diguen que no els havíem avisat.
3. En la setmana
que ha acabat han mort Josep Lluís Bausset i Ray Bradbury. Sobre el primer he
escrit un obituari detallat que es publica al diari Ara (Si a un poeta el salva un bon vers, a un
blogaire el pot salvar un eficaç hipervincle). Sobre el segon poca cosa a dir
que no s’haja dit ja. Tenien una cosa en comú: a ambdós els agradava parlar de
Mart. Només és que un d’ells –Bausset- feia servir l’altre nom d’aquest planeta
misteriós: País Valencià. Descanseu en pau, somiadors.
4. Puc llegir en aquest periòdic que Facebook comença a esgotar-se. Als
Estats Units, per exemple, el 34% dels usuaris hi passa menys temps ara que fa
sis mesos. Es recorda el cas de MySpace: imprescindible fa sis anys, irrellevant
avui. I bé: sensació d’haver-la encertat no tenint un compte en Facebook. He
deixat passar el temps i el temps m’ha donat la raó. Són coses que poden passar.
I passen.
Joan Garí, 4 notes sobre el món virtual, Notes Públiques, 11/06/2012
Comentaris