La primera víctima de la crisi han sigut les paraules.

La primera víctima de la guerra és la veritat. La primera víctima de la crisi han sigut les paraules. ¿Han sentit vostés parlar de la "devaluació competitiva" dels salaris, de la "desacceleració radical", del "tiquet moderador" per a la sanitat o de la "consolidació fiscal"? Doncs hauria de saber que li estan parlant, en realitat, de "baixada de sous", de "crisi total", de "repagament" i de "retallades". El llenguatge, en brut, resulta un poc obscé, però és l'única manera que tenim d'entendre'ns. ¿Significa això que els polítics, d'un signe o d'un altre, no volen en realitat ser entesos? Vostés mateixos.

Estic convençut que eixir de la crisi suposarà, entre altres exercicis de reloading social, una severa poda d'aquesta mena d'eufemismes circulant -actius tòxics del llenguatge- als mitjans de comunicació. En el mateix sentit: estic i estaré en contra (però això és anterior a la crisi) que la dreta s'apopie del terme "liberal". M'atindré, en aquest sentit, a la literalitat de la seua definició més simple: "Que manifesta una actitud de tolerància i diàleg". Ja no val utilitzar el terme en el seu sentit economicista, és a dir, com a "partidari d'una economia de mercat". Si el model socioeconòmic ja és únic, la definició deixa de tindre trellat. I ja vorem, en tot cas, què passa amb l'economia de mercat despús-demà, en eixir del marasme.

No pot ser que gent contrària a l'avortament, al matrimoni homosexual, a la plurinacionalitat de l'Estat espanyol o a una mínima justícia social puguen ser qualificats de liberals. Als Estats Units els termes estan clars: allí el liberalisme abarca des del més moderat dels votants fins les barbes del propi Marx. A Europa, per contra, els conservadors han tingut l'habilitat de redefinir-se apropiant-se del llenguatge dels contraris. S'ha creat, així, la dicotomia liberal/socialdemòcrata, tremendament favorable als conservadors (aquests falsos liberals). Vaig provar d'explicar tot això en Público, quan Público encara es publicava. Amb un èxit relatiu, tot s'ha de dir. Però ara feu-me cas: Esperanza Aguirre no és liberal. D'això, tota la vida n'hem dit fatxes.

Eixirem de la crisi, però no sense exigir que ens reotornen el valor exacte de les paraules.

Joan Garí, Recuperar les paraules, Notes públiques, 07/06/2012