Informació i coneixement.

Diumenge passat, l'endemà que Brussel·les proposés el programa de recapitalització del sistema financer espanyol, em va semblar que retornava al dia 12 de setembre del 2001, i no precisament perquè les tribulacions de l'economia europea estiguin relacionades amb les velles malifetes de Bin Laden. En aquest cas, el paral·lelisme no té res a veure amb els fets, sinó amb la seva interpretació literalment instantània. El dia 11 de setembre del 2001 hi havia algunes persones, molt poques, coneixedores de la realitat del radicalisme islàmic. L'endemà, dia 12, qui no sabia diferenciar entre salafisme i wahhabisme, o era incapaç de definir la noció d'umma, ja no era ningú. Diumenge passat, qui no deia un parell de cops els termes bailout o financial flow semblava ben bé un miserable analfabet funcional.

Tot plegat té un punt de comicitat, sens dubte, però també unes conseqüències polítiques més profundes del que sembla. I és que no estic parlant només d'economistes o periodistes especialitzats en economia, sinó de qualsevol persona capaç de proferir una frase articulada i que tingui els mitjans tècnics per expandir-la (és a dir: gairebé tothom). L'any 1922 Walter Lippmann ja va preveure la possibilitat d'aquesta curiosa situació i la va relacionar immediatament amb la salut del sistema democràtic. Si fa no fa, Lippmann deia que la democràcia tal com l'entenem ara havia estat concebuda a final del segle XVIII pensant en les decisions majoritàriament ultralocals que havien de prendre els grangers de les Tretze Colònies, no en els dilemes dels atrafegats urbanites del segle XX. No és el mateix decidir si cal fer un pontet o pintar la façana d'una escola que estar a favor o en contra d'un procés de recapitalització.

Alguns autors consideren que el descrèdit de la política institucional està lligat sovint a la creença en una mena d'omnisciència col·lectiva. "La transparència o visibilitat absoluta -diu Gianni Vattimo- anul·la els vells referents polítics perquè els dessacralitza". Dit d'una altra manera: hi ha un descrèdit originat pel fet de poder contemplar determinats processos a temps real, sense cap mediació ni interpretació. D'aquí parteix també la idea de Jean Baudrillard segons la qual la realitat només es considera acceptable o tolerable quan és entesa com una "connexió ininterrompuda" i no jerarquitzada entre emissors i receptors. La resta és sempre sospitosa de fraus, de manipulacions, d'obscures conjures dels poderosos. Baudrillard va plantejar aquesta idea a començaments de la dècada del 1980: el Facebook i el Twitter li han acabat donant la raó a bastament. La credibilitat ja no depèn de la naturalesa de la font, sinó de la naturalesa de la nostra connexió amb la font. Moltes persones consideren que si la frase que acabo d'escriure, per exemple, l'hagués dit al Facebook o al Twitter -cosa que en el meu cas no és possible- tindria un "valor connectiu" molt superior al d'un diari o d'un llibre, per la raó que acabo d'explicar. Altres persones pensen el contrari, però no semblen representar ara mateix una tendència emergent.

Les possibilitats comunicatives de les noves tecnologies són senzillament al·lucinants. De moment, però, no s'ha inventat cap sistema biònic que permeti l'emmagatzemament i posterior processament racional de la informació (un USB al clatell, per entendre'ns). Aquest afegit és més important del que alguns es pensen. Ara mateix, mentre escric aquest article des del meu ordinador, puc accedir de franc a una quantitat d'informació sobre el rescat del sistema financer espanyol, o sobre la reproducció de l'escarabat piloter, inimaginable fa només una generació. Ara bé: la possibilitat d'accedir a un banc de dades no equival pas a una adquisició màgica de coneixement. Això depèn essencialment de la formació i de les capacitats de cadascú, i ambdues coses, de moment, no són contractables ni amb ADSL, ni amb fibra òptica, ni amb la més sofisticada de les connexions a la xarxa que es puguin imaginar.

Des d'una perspectiva política, tots tenim el legítim dret a estar a favor o en contra del rescat financer o del que sigui i, per suposat, a manifestar lliurement i públicament el nostre parer, però això no significa que sigui obligatori tenir una opinió formada sobre tots i cadascun dels temes d'actualitat. En les circumstàncies actuals, una certa actitud escèptica i una dosi apreciable d'humilitat per part de tots poden tenir una traducció política positiva, en la mesura que frenen la humana tendència a escoltar només el que volem sentir.

Ferran Saez Mateu, Com saber-ho tot, Ara, 13/06/2012