Un planeta hostil a la vida, el planeta terra. (Nietzsche)

En aquest cas, en el cas d'una vida ascètica, la vida és considerada com un pont que condueix  a una altra existència. (...) Aquesta manera monstruosa de valorar la vida no està inscrita en la història de l'home com un cas excepcional i com un fenomen curiós: és un dels fets més esteos i més duradors que hi ha. Observada des des d'un altre planeta, tal vegada el que destacaria de la nostra existència terrenal seria que la terra és un planeta eminentment ascètic, un racó de criatures insatisfetes, orgulloses i antipàtiques, que no saben alliberar-se d'un fastig profund que senten per elles mateixes, pel que fa a la terra, pel que fa a la vida sencera, i que s fan tot el mal que poden pel gust de fer-se mal: probablement el seu únic plaer. (...) Ha de ser una necessitat de primer ordre la que faci créixer i florir constantment aquesta espècie hostil a la vida. Ha de ser, certament, un interès de la vida en ella mateixa el que no faci morir aquest tipus d'autocontradicció. Perquè una vida ascètica és una autocontradicció: aquí s'imposa un ressentiment únic, el ressentiment d'un instint insatisfet i d'una voluntat de poder que voldria emparar-se, no d'una cosa concreta de la vida, sinó de la vida en ella mateixa, de les seves condicions més profundes, més fortes, més fonamentals. Aquí s'intenta fer servir la força per tal d'obstruir les fonts de la força. Aquí s'intenta dirigir la mirada (...) contra el floriment fisiològic en ell mateix, particularment contra la seva expressió: la bellesa, la joia, mentre que se sent i es busca un benestar en el fracàs, en el dolor, en la desgràcia, en allò que és lleig ... 

(La genealogia de la moral, Tercera Dissertació, 11)