Anyells vs àligues (Nietzsche)

 

No pot sorprendre el fet que el anyells siguin rancorosos envers les àligues. L'única cosa que no es fer raonablement és retreure a les àligues el fet que s'emportin uns quants anyells petits. I quan els anyells es diuen entre ells: "Aquestes àligues son dolentes. Per tant, ha de ser bo un anyell, l'ésser que es diferencia més d'un àliga i que és gairebé la seva antítesi?". (...) El fet d'exigir de la força que no es manifesti com a força, que no vulgui dominar, que no vulgui humiliar, que no vulgui manar ... és tan absurd com el fet d'exigir de la feblesa que es manifesti com a força. (...) com si darrera d'allò que és fort hi hagués un substrat indiferent, capaç de decidir lliurement si manifesta la seva força o si no la manifesta. (...) No ha d'estranyar-nos (...) que els febles emprin aquesta fe en benefici propi, (...) la que sosté que el fort és lliure de ser feble i l'àliga, lliure de ser anyell. (...) El feble, aquesta mena d'home, necessita de la fe en el "subjecte" indiferent, capaç d'elegir lliuremente, en virtut d'un instint d'autoconservació, d'autoafirmació, en el qual qualsevol mentida intenta santificar-se. El subjecte (o bé, per tal de parlar d'una forma més popular, l'ànima) ha estat poster el dogma millor que ha existit a la terra, ja que a la quantitat enorme de mortals, als febles i als oprimits de tota mena, feia possible aquell sublim autoengany que consisteix a interpretar la mateixa feblesa com llibertat i la seva manera de ser concreta i determinada com un mérit i un guany.

(La genealogia de la moral, dissertació I, 13)