Hi ha vida abans de la mort? (Pascal Bruckner)

Pascal Bruckner

La conferència ‘La vida bona’ al CCCB, que l’ARA distribueix aquest cap de setmana, és del 2006 i vostè ja hi va fer prediccions sobre com la presumpta felicitat del consumisme es col·lapsaria. Sobretot per l’abús del crèdit. I ho va encertar.

Quan fem profecies desafortunades el que volem és que ens contradiguin. La crisi de les subprimesés la conjunció de l’avidesa de les classes superiors i la restricció sobre els salaris, i d’altra banda l’avidesa de la classe mitjana, que no vol renunciar a res: “Tinc dret a tot, m’ho mereixo, i tot ho pago amb targeta de crèdit”. Malauradament, això continua. Hi ha estudiants americans que debuten a la vida amb deutes d’entre 100.000 i 200.000 dòlars. I com més alts siguin els deutes, més respecte els tindran. Ara estic començant un assaig sobre els diners: Existeix una moral possible sobre els diners?

Continuem obligant-nos a ser feliços?

Sí, i és terrible. Abans posàvem la felicitat en l’opulència, i ara la posem en la sobrietat. Des del gener a França han sortit tres o quatre llibres sobre la felicitat, i són bestsellers. La felicitat és l’horitzó de les democràcies contemporànies des que no estem segurs que l’eternitat existeixi. Hi ha una frase molt divertida: “Les religions són agències de viatges que ens proposen un transport gratuït al més enllà, però mai ningú ha tornat per dir-nos si ha quedat satisfet del viatge”. La vida més enllà de la mort és un tema problemàtic, per tant la pregunta hauria de ser: ¿hi ha vida abans de la mort? D’aquí deriva la qüestió de la felicitat.

I estem obsessionats per trobar-la.

Vivim l’època del menú : “Quin tipus de vida he de portar?” I no hi ha resposta a això: la religió és un assumpte privat, les grans filosofies donen indicacions però no reglamenten la vida pública, les grans ideologies han desaparegut, els somnis socialista i comunista ja només existeixen de manera nostàlgica. Ens pertoca a cadascú traçar el propi camí cap a l’existència, a la vegada justa i feliç. La gent està perduda, però no perquè no tingui referències, sinó perquè en té massa. Ara la gent prova de fer dos anys de ioga, després van a veure un guru a l’Amèrica Llatina, tenen un mestre que els fa pensar a la Xina, més tard es converteixen a una altra religió... Estem perduts per excés d’eleccions. Fem bricolatge amb ideologies i savieses anteriors, petits fragments dels epicuris, del cristianisme, del marxisme...

¿És fàcil trobar la línia entre la filosofia i l’autoajuda?

Hi ha coaches per a l’amor, la sexualitat, la parella, l’educació dels nens, per a l’amistat. Hi ha una intrusió de la mercantilització en la vida sentimental i afectiva. Els grups d’autoajuda estan proliferant als Estats Units -que és una societat a la vegada comunitària i individualista- per combatre addiccions, però també per sortir de la vida quotidiana. A Europa és diferent, la família anglosaxona està més desestructurada, tenim rituals familiars, encara mengem tots junts. Tot això fa que les persones no quedin abandonades. Però el nombre de gent solitària augmenta, hi ha 14 milions desolitaris a França. I tota aquesta gent necessita ajuda en el dia a dia.

No s’ha plantejat mai ser activista?

S’és activista escrivint llibres. A França els intel·lectuals tenen un paper molt important, és una espècie en plena efervescència. De tant en tant em proposen donar suport a algun partit, però buf... Em van oferir una plaça d’ambaixador i la vaig rebutjar. Els intel·lectuals es tornen dolents quan es posen en política, no és el seu món.

Acaba de treure un llibre arriscat: Un bon fils, una crítica dura al seu pare. A Le Monde han escrit: “Aquest és el llibre de Bruckner que explica els seus altres llibres”.

No explica els assajos, però sí les novel·les. És un secret de família. A França el nostre trauma va ser la Segona Guerra Mundial, l’ocupació alemanya. El meu pare estava en el bàndol dels ocupants més que en el de la Resistència. Es tracta d’un escrit de família, d’una generació del 1968. Hi explico el meu doctorat amb Roland Barthes i altres coses, i tot a través de la figura del meu pare, un home molt autoritari. La seva identitat era antisemita. El seu odi als jueus el definia. És l’escrit d’una infància després de la guerra entre Àustria, Suïssa i França.

Vostè ha sigut impermeable a la ideologia del seu pare, però en el fons aconseguir-ho li ha condicionat la vida.

Em vaig construir una mena d’escut. Sempre m’ha agradat molt llegir i això va permetre que em formés una personalitat contra la del meu pare, la qual cosa va ser una gran ajuda per al nen que vaig esdevenir. A més, vaig poder marxar a París als 16 anys i mig. I llavors París era el món: hi havia gent de tot arreu (africans, àrabs, asiàtics...), sobretot a Saint-Germain-des-Prés. Vaig veure Aragon, Simone de Beauvoir, Octavio Paz... Tothom era allà. Allò és màgic per a un noi de província.

I per què escriure un llibre ara que el pare ha mort? Una venjança?

Per treure’m un pes de sobre. Tenia la sensació d’haver amagat alguna cosa durant anys, he tingut la impressió d’haver-me alliberat. Ha sigut dur trencar aquest tabú, però la bona acollida del llibre posa les coses molt més fàcils.

De la mateixa manera que vostè ha escrit un llibre sobre el seu pare, ¿no té por que els seus fills escriguin un llibre sobre vostè?

Sí, però no hi ha gran cosa a dir. Òbviament tinc molts defectes, però... Bé, sí, potser sí que algun dia escriuran sobre això... Però un cop ja sigui mort i no sigui aquí per veure-ho.

Vostè és autoritari, també?

No, no... Jo crido a l’ordre republicà a la ciutat, però les famílies contemporànies són sindicats afectuosos. Avui en dia els pares volen ser estimats, cosa que no passava a l’època dels meus pares. Tenim por de fer enfadar els nostres fills, els donem consells, els fem petons, som més físics amb ells. He comès molts errors, però no per ser autoritari. Negociem amb els nostres fills com els sindicats negocien amb les empreses, des que neixen fins que es fan adults. Jo sóc de donar una educació liberal als meus fills, però és cert que aquest tipus d’educació també és perniciosa. Almenys a la meva època el pare representava una figura d’autoritat, el detestàvem però li fèiem cas. Avui ja no hi ha aquesta figura autoritària i els nens fan rebequeries pel simple fet de remarcar que existeixen. Massa liberalisme pot matar la identitat dels mateixos nens.

Va escriure que l’amor és el culpable de la crisi matrimonial...

A partir del moment que el casament s’ha transformat en casament per amor, als setanta, reemplaçant el casament per raó, el nombre de divorcis s’ha disparat. Si la família ja no és sagrada, quan la gent ja no s’estima se separa. Són les dones les que demanen el divorci entre el 70% i 90% dels casos. Als nostres països catòlics per a l’Església el matrimoni era un sagrament, i l’amor era el feliç desenllaç. Si s’estimava la seva dona, perfecte, però l’amor no era obligatori. Però avui en dia per a nosaltres l’amor és sagrat i, en canvi, el matrimoni és una opció. Aquest canvi de sagrament, de la institució al sentiment, explica la volatilitat de les parelles. A la classe de la meva filla tres quartes parts dels nens tenen els pares separats.

Vostè forma part d’aquesta majoria?

Sí, m’he divorciat dues vegades, estic dins la majoria. Tinc dos fills, dues separacions... Això no vol dir que el matrimoni desapareixerà, però si el basem en la passió i el desig es transformarà en una cosa molt arriscada.

Encara creu en l’amor?

És agradable estar enamorat, però una parella no dura únicament per la sexualitat, que, per cert, s’ha transformat en una mena d’obsessió: l’èxit sexual, l’erotisme, la freqüència de les relacions sexuals... Això porta a una gran organització psicològica, psicoanalítica i mèdica. La sexualitat ha esdevingut el mercat de l’èxit físic. La sexualitat i la passió no són suficients per mantenir una parella. Calen coses que creïn un enllaç entre el marit i la muller, com els fills. També s’ha de saber convertir l’amor, arribats a un cert punt, en amistat. S’ha de buscar una utopia intel·ligent de la distància, que ens permeti seguir junts sense tenir el risc d’estar massa enganxats i arribar al punt de no suportar-nos més. La physiologie du marriage de Balzac ja recomana dormir en habitacions separades per evitar que la parella s’incomodi a causa dels roncs o els hàbits nocturns de l’altre.

I s’ha inventat això del living apart together...

Està molt ben pensat, sobretot per a parelles d’una certa edat i que ja tenen fills. És la formula que jo he escollit. És car mantenir dos apartaments, i quan les famílies es reuneixen hi ha molta gent, però és un bon mètode per frenar el desgast del temps. És a dir, com transformar el temps en un amic i no en un enemic que a poc a poc dissoldrà els nostres desitjos.

És un provocador?

M’agrada la polèmica, és veritat, la meva generació està plena de polemistes. Som una generació de combat. Hem nascut dins la literatura de combat, del totalitarisme, abans del 1989 amb els dissidents, després amb els dissidents del Vietnam, més tard per l’ex-Iugoslàvia... Però la provocació només té sentit si toca una veritat; si no és gratuïta.

Ha defensat la prostitució...

Des del punt de vista del desordre amorós és un mal necessari. Val més protegir les prostitutes que no castigar els clients. El problema és que es vol que la prostitució sigui invisible. Però per exemple a Suècia la prostitució és clandestina i està en mans de la màfia d’Europa de l’Est, la qual cosa no crec que suposi cap progrés. La prostitució és com el cànnabis: són vicis que podem lamentar però és preferible que estiguin sota el control de l’estat perquè els homes i dones que es prostitueixen tinguin drets.

Ha rebut moltes crítiques per dir-ho?

Cada vegada més els clients de la prostitució són dones. Sense comptar les americanes, les canadenques, les sueques i les noruegues que se’n van a l’Àfrica, Grècia, Andalusia i el Carib per ajuntar-se amb nois per diners. El turisme sexual femení és molt important a Europa. Fem veure que la prostitució és un mal masculí, quan també hi ha dones que hi sucumbeixen. De fet, l’any 2000 vaig escriure un article a Libération on deia que calia obrir bordells d’homes per a les dones. Em van dir de tot, però era una provocació necessària.

Atacar l’ecologisme també és una provocació.

El que jo ataco no és tant l’ecologia, sinó el catastrofisme: n’estic fart. Cada mes ens anuncien la fi del món. Tots els objectes quotidians es tornen malèfics, perillosos, hi ha productes alimentaris que provoquen càncer, l’aire que respirem destrueix els pulmons, vivim en un univers extremadament arriscat. Com més protegim el nostre univers, més ens diuen que vivim en un infern. “Demà és la fi del món!” o “Agafeu la bici i esmorzeu quinoa cada matí”. En energia existeix una paradoxa al·lucinant, i és que els alemanys han decidit renunciar a l’energia nuclear, han obert totes les mines de carbó i ara Alemanya és la responsable de l’enorme núvol de pol·lució que s’estén per tot el nord d’Europa a causa de l’explotació de lignit. Estan destruint l’aire del nord d’Europa en nom de l’ecologia antinuclear.

Vostè diu que Europa està acomplexada.

Europa està tan poc segura de la seva existència que li agradaria marxar de la història. Europa ha patit tants traumatismes i té una història tan sanguinària que el somni secret de tots els europeus és entrar en estat de pau. Això explica el fet que l’Europa que existeix des de fa mig segle no té cap govern, cap Parlament, cap política exterior, no té president i no disposa de cap exèrcit. I el fet que no hi hagi cap exèrcit europeu per als 28 països és un símptoma clar que el nostre desig secret és no tornar a entrar mai més en aventures militars arriscades. Europa, avui en dia, no seria capaç de defensar les seves fronteres.

Què ha de fer?

Europa ha heretat la sobirania de les nacions, però no ha traslladat aquestes sobiranies a nivell federal. Quan es diu que Brussel·les ens ofega, ens destrueix i ens espolia, etc., ens oblidem de dir que Brussel·les no existeix: només són edificis en els quals es fixen les normatives per a la xocolata, el camembert i la mida dels plàtans... No hi ha cap govern a Brussel·les ni a Estrasburg. De fet, quan es vol fer algun tipus de política dura, s’adrecen a Londres, París, Berlín i Madrid... Per tant, la sobirania ha estat arrencada de les nacions, no ha estat transferida a una autoritat supranacional. Europa és un mercat, però no existeix. Al mateix temps és un somni meravellós; no crec que Europa estigui fotuda, però és un projecte que s’ha de reconstruir. Aquestes eleccions seran una catàstrofe, els partits antieuropeus guanyaran, però no és res greu. Hi ha la protecció de l’OTAN, el paraigua militar americà. Hem de mantenir vius els valors europeus sense caure en la desesperació. Hem de recordar que Europa és l’únic continent que ha sabut prendre distàncies amb la seva pròpia barbàrie, cosa que els altres no han fet. Europa té una lliçó per donar a la resta del món.

França té un primer ministre català, Manuel Valls...

M’agrada molt. El conec des de fa uns quants anys, fa uns dies va ser aquí esmorzant a casa. A vegades estem en desacord, però és el salvador de França.

Tant com el salvador?

És que amb Hollande ha sigut tal catàstrofe... França s’estava transformant a poc a poc en el Titanic. Valls és un socialdemòcrata liberal, té, a la vegada, preocupació per la justícia i per la llibertat empresarial. I és sobretot un home d’ordre. Encarna allò que Hollande no sabia encarnar, la funció carismàtica. Espero que l’any 2017 sigui candidat a la presidència.

Vostè sempre s’ha manifestat d’esquerres però va votar Sarkozy...

Jo he votat la dreta només un cop: per Sarkozy, perquè pensava que era bo i, efectivament, era millor que Ségolène Royal. Però aquest últim cop vaig votar Hollande, i ara me’n penedeixo... Vam votar Hollande per desfer-nos de Sarkozy i ara volem desfer-nos d’Hollande. La paradoxa d’Hollande és la d’una persona de la qual no s’esperava res i que fins i tot així ens ha decebut moltíssim. La decepció ha anat més lluny que l’esperança. Valls té una visió bastant justa pel que fa a l’islam, no cau en els paranys semàntics sobre la islamofòbia que proven de fer-nos empassar. És un home d’ordre i un líder.

França no passa per un bon moment.

Ara ja hem tocat fons. Sort que és un país ric, perquè amb unes polítiques públiques tan desastroses ens podríem haver trobat en la gran misèria. França té un gran potencial però els joves francesos marxen, se’n van a Alemanya, el Canadà, Amèrica, Austràlia, la Xina, l’Índia... És a dir, tota la matèria grisa del país marxa, com també passa a Espanya. Aquí no hi ha futur, o si n’hi ha està molt mal pagat. Aquí es fan 7 anys d’École Supérieure i es cobren 1.500 euros, quan als Estats Units i el Canadà s’ofereix el doble; per tant, la gent marxa. És molt inquietant. És la primera vegada que França emigra de manera massiva. Londres ja és la sisena ciutat francesa, hi ha prop de 300.000 francesos a Londres, i fan de venedors, cambrers... A Nova York hi ha 150.000 francesos. Hauríem de quedar-nos els cervells a casa nostra.

Els rics estan discutits.

Sí, és una paradoxa. França té una doble tradició catòlica i republicana. Tradicionalment al catolicisme no li agraden els diners, menys quan els diners van a parar a l’Església. Sobre aquest tema hi ha una gran tradició de lluita, contra les transaccions financeres i contra el comerç, i també hi ha una tradició republicana que data de després de la Revolució Francesa i que creu que tenir diners és perillós, dolent i causa desigualtats. Efectivament, hi ha un odi verbal molt fort dels rics i dels poderosos. Però això no impedeix que el país tiri endavant gràcies al fet que hi ha un capitalisme pròsper, llançat després de la guerra per De Gaulle i que va crear un cert nombre de grans grups, que van ser privatitzats o semiprivatitzats de seguida. Però, evidentment, hi ha la paradoxa d’un país que es vol beneficiar de tots els avantatges de l’estat providència, però veient els diners com una cosa dolenta. Hi ha tota una tradició catòlica: François Mitterrand, el general De Gaulle, Léon Blum (ell no era catòlic, però bé)... Tots ells van vibrar contra els diners que corrompen, que embruten l’ànima...

Thomas Piketty ha escrit en contra del capitalisme financer i és un fenomen, sobretot als Estats Units.

Té raó. Els conservadors i els republicans només són conservadors pel que fa a la família i els costums, però en l’àmbit dels diners es decanten per l’acumulació il·limitada dels béns per part d’una minoria. El moviment de Wall Street de l’1% contra el 99% restant és cert. La concentració de la fortuna a l’Amèrica del Nord és vertiginosa. La destrucció de la classe mitjana, compresa entre un petit percentatge de gent amb molta fortuna i una gran massa de gent pobra, és un problema que es planteja als Estats Units. Europa, per sort, se’n lliura gràcies als estats providència.

Pascal Bruckner: "Estem perduts, fem bricolatge amb fragments d’ideologies anteriors", entrevista de Carles Capdevila, Ara, 25/05/2014

El perfil de Pascal Bruckner

Nascut el 1948, és un escriptor i assagista francès fill del Maig del 68 (i d'un pare autoritari a qui acaba de retratar en el llibre Un bon fils). Una de les seves novel·les, Lunas de hiel, va ser portada al cinema per Roman Polanski.

Tusquets li ha publicat La euforia perpetua: sobre el deber de ser feliz i Miseria de la prosperidad: la religión del mercado y sus enemigos, i Anagrama El nuevo desorden amoroso.

Em rep a casa seva a París. Quan s'atura l'iPhone que ha gravat els 70 minuts, continuem parlant de la vida en parella i la necessitat de trobar la proximitat –i la distància– adequada.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.