La filosofia i la màgia.
La filosofia, que es presenta com un saber que pretén tenir un accés
privilegiat i únic a la veritat, és per naturalesa reticent a compartir
territori amb altres sabers que tracten com ella directament amb la realitat.
El primer que va fer la filosofia, convençuda de la seva superioritat sobre la
resta, es posar sota sospita tots els de dispositius o
tècniques que aquests altres sabers usaven perquè distorsionaven i confonien
l’única mirada possible de la realitat. Per a la filosofia, el resultat d’aquests
sabers no era un simple error o equivocació, la qual cosa és fàcilment
esmenable; el que animava aquests sabers era una voluntat deliberada i recorrent de perseverar
en l’error i, més encara, generar error. Això es diu voluntat d’engany i és
molt més difícil de corregir. Quan s’està convençut de la veritat, la
resistència dels altres a continuar en l’error s’entén com un desafiament que
només por ser superat amb el descrèdit moral. Així, a partir de la superioritat
de partida que adopta la filosofia, tota la competència, entre la que s’inclou
quasi totes les arts (pintura, arquitectura, escultura i teatre) i evidentment
la màgia, queda exclosa del saber autèntic, representat per la mateixa
filosofia. Fins i tot és capaç de crear un mite per tal de fer més patent el
caràcter pervers d’aquests sabers, el mite de la caverna. En aquest mite, la
màgia i la resta de les arts esclavitzen, és a dir, perpetuen l’existència de
la humanitat en una aparença de realitat dins la foscor de la caverna. En
canvi, la filosofia allibera, trenca les cadenes que lliguen la humanitat a
l’error i la ignorància i la condueix cap una la realitat lluminosa fora de la
cova.
En l’època medieval i bona part del Renaixement i el Barroc, certa
filosofia col·laborà amb el poder polític per perseguir l’heretgia, la bruixeria
i la màgia, és a dir, tot allò que
suposés un qüestionament de la fe religiosa i la seva manera d’entendre el món.
En els segles XVIII i XIX determinada filosofia, que aquest cop es va
posar al servei de la ciència, llançava diatribes contra tot allò que amenacés
l’esperit positivista dominant en aquella època: allò que no és demostrable
empíricament no és significatiu, no és coneixement.
Aquesta manera d’entendre la filosofia, al final en el segle XX, va
arribar al desprestigi màxim: el XX ha estat un segle en què determinades ideologies,
convençudes de la veritat de les seves conviccions, massacraren a milions de
persones que no les compartien.
La filosofia hauria de deixar d’actuar com el comissari moral de cada època.
Fer les paus amb la màgia, la seva antiga enemiga, podria ser l’inici d’aquest nou
camí. Per aconseguir-ho caldria trobar elements
que poden compartir algun tipus de filosofia amb la màgia, entesa com l’art de
crear il·lusions.
Aquest denominador comú el podem trobar en aquelles teories que afirmen
que la realitat que tenim davant no és la realitat en si, sinó una construcció
de la nostra ment. I no només això, el que afirmen aquestes teories ha estat
ratificat per les investigacions actuals de la neurociència: el món real és una
simulació eficaç del nostre cervell. Per tant, l’ésser humà apareix ara com una
mena d’artista capaç de crear móns i realitats des de l’interior de la seva
ment. I això no està gaire lluny del que fan els mags: creen realitats a partir
d’altres realitats de les quals aparentment difícilment podrien imaginar que
podrien sorgir (com per exemple: treure un conill d’un barret).
La neurociència demostra que els trucs dels mags funcionen no només per
la rapidesa de les seves mans ni perquè solen acompanyar-se de noies de molt
bon veure que reclamen tota la nostra atenció (sigui d’homes com de dones, tot
i que sigui per raons diferents), sinó perquè compten amb un còmplice que ningú
fins ara ningú havia sospitat: el cervell de cada espectador.
Freud deia que la humanitat en la seva història ha hagut de patir dos
grans ultratges contra el seu orgull. El primer va ser quan es descobrir que la
Terra no era el centre de l’univers. El segon, quan la teoria de l’evolució va
fer fora l’espècie humana del lloc de privilegi que ocupava en la naturalesa. Doncs
jo crec que cada cop que assistim a un espectacle de màgia revivim aquestes dos
moments humiliants. Ni som tan llestos ni tan intel·ligents com ens pensàvem.
Revelar els mecanismes de l’engany és la millor manera de servir a la
veritat. La raó humana, com hem vist abans, està feta més per construir
ficcions que per conèixer la realitat. La màgia ja des dels seus orígens s’ha
dedicat a treure a l’exterior el millor i el pitjor del cervell humà: la seva
capacitat creativa i la seva facilitat a l’hora de caure en errors perceptius i
cognitius. Per a la filosofia actual és hora de col·laborar amb tots aquells sabers
que ajuden la humanitat a situar-la en el lloc que veritablement li correspon. Però
això no ens ha de fer caure en la melangia. Som poca cosa, diu el filòsof Jorge
Riechmann, però no som no res.
Manel Villar
Presentació de la II Jornada Filosofia Catalunya Central. Gironella, 16/05/2014
Comentaris