La història de les races humana és curta.

La història de les races humanes és curta: el concepte es va començar a utilitzar en el sentit que coneixem avui molt a finals del segle XVII, i es va deixar d’emprar com a noció científica després de la Segona Guerra Mundial. La cosa va durar, doncs, uns 275 anys. Avui, tret de llocs com els Estats Units, el terme no consta a cap document oficial ni té la més mínima credibilitat científica. Tot i així, quan milers de persones es concentren per participar en les coses que els agraden, aquest tipus de detritus mentals poden aflorar amb facilitat. No sempre, per sort: no estic insinuant una relació causal. En tot cas, paga la pena d’observar el fet amb perspectiva per poder fer comparacions elementals. He estat en molts concerts de música barroca, que és la que també interpreto a nivell amateur, i mai no hi he vist ningú llançant un plàtan, com va fer l’altre dia un tipus quan Dani Alves anava a servir un córner. Potser és normal que quan algú diu que “sent els colors”, estrany fenomen sensorial que no he arribat a experimentar mai, digui coses poc assenyades justament en relació als colors. El fet es va repetir diumenge amb un jugador del Llevant, Diop.

No som prou crítics amb la cultura de masses: sovint només en veiem les parts positives, que sens dubte també existeixen. Per exemple, la reacció solidària de la gent a aquell gest repugnant ha estat de treure’s el barret. En aquell magma tot és emocional i voluble, també a l’hora d’actuar amb decència. És molt positiu que la gent es faci fotos imitant la magnífica reacció del jugador brasiler, però convé recordar que els espectacles de masses -no només el futbol- són un àmbit en què es fomenten obertament les adhesions delirants cap a algú (o contra algú) i en què la cridòria coral forma part del joc. Vull dir que ara, posats a denunciar una actitud indiscutiblement miserable, fóra també un bon moment per repensar el precís context en què es va produir...

El concepte raça no apareix fins a l’any 1684 en l’obra de François Bernier Nouvelle division de la terre par les différentes espèces ou races qui l’habitent. Fins aleshores un indi americà, per exemple, podia arribar a ser noble (pel simple fet de contreure matrimoni amb una europea noble, o a l’inrevés) i un blanc podia arribar a ser esclau (si perdia el seu estatut jurídic d’home lliure després d’una guerra, o circumstàncies semblants). Per aquest motiu, Bartolomé de las Casas va ser el responsable d’importar negres africans al Nou Món. No ho va fer perquè fossin negres, sinó perquè havien estat venuts com a esclaus pels portuguesos, mentre que tant per les butlles alexandrines com pel mateix testament d’Isabel la Catòlica, els indígenes americans tenien la condició ( de iure, però no de facto, òbviament) de “súbdits”. La cosa no tenia a veure amb el color de la pell. De fet, durant molts i molts segles, l’aspecte físic habitual d’un esclau va ser el d’una persona rossa i amb els ulls clars: els bàrbars germànics dels romans, o el que avui anomenaríem eslaus en el cas dels grecs. No oblidem que el terme esclau deriva del nom amb què eren coneguts els pàl·lids i rossos eslaus. Encara al segle XVIII existia el topònim Esclavònia per designar una zona geogràfica inconcreta però identificable amb la costa dàlmata i una part de Sèrbia i Bòsnia. Al segle XVI, en definitiva, es creia que el color de la pell no era la qualitat definitòria d’una persona, sinó un fet extrínsec que venia donat per circumstàncies climàtiques. És a partir del segle XIX quan triomfa definitivament el racisme, a causa de personatges com el comte de Gobineau; i és a mitjans del segle XX quan aquesta doctrina pseudocientífica mostra la seva cara més sinistra en el si dels camps d’extermini nazis.

Mentre continuem pensant que el racisme només és una opinió, i no un delicte que cal castigar amb severitat, viurem en l’esfera mental del segle XIX i acabarem repetint errades del segle XX, ni que sigui a petita escala. Hi ha dues maneres d’allunyar-se’n: entendre (no només llegir) llibres com La falsa mesura de l’home, de Stephen Jay Gould, i entendre (no només repetir) el significat profund de la fraternitat, aquella tercera paraula del lema de la Revolució Francesa a la qual ningú no fa gaire cas. Ambdues coses pressuposen un mínim de reflexió i de compromís moral, que no sé si és exactament el que es conrea en determinats espectacles de masses. Consti que en aquest article no ha sortit ni una vegada la paraula esport : tant de bo fossin els valors esportius els que es veiessin als estadis!

Ferran Sáez Mateu, Racisme i espectacles de races, Ara, 07/04/2014