Què fan els científics?

¿I què deixa de ser-ho? Es diria que cada disciplina científica té la seva pròpia metodologia i que cada investigador té la seva personal manera d'enfrontar-se a la realitat. ¿Què tenen a veure les maneres d'un astrònom amb les d'un psiquiatre, les d'un naturalista amb les d'un físic de partícules o les d'un arqueòleg amb les d'un oncòleg? Ni tan sols és clar el que cadascuna d'aquestes disciplines entén per comprendre. Efectivament, els físics busquen lleis (com més universals i fonamentals millor) i somien reunir teories particulars en altres de més universals. Els químics busquen estructures moleculars, els biòlegs més aviat mecanismes. Geòlegs, paleontòlegs, historiadors, arqueòlegs i paleoantropòlegs excaven i furguen en les restes i rastres dels nostres ancestres amb la il·lusió de reconstruir el temps perdut, mentre que la preocupació dels enginyers és anticipar el temps futur. Als metges, per altra banda, els encanta encreuar estadístiques per identificar factors de risc i implicacions mútues. ¿Com treure alguna cosa clara d'un bosc tan divers en prioritats, pràctiques i enfocaments?

Hi ha una manera que es desprèn directament de la bona filosofia de la ciència: indagar si totes aquestes diferents metodologies tenen res en comú. Perquè si fos així, llavors aquesta cosa compartida podria dir-se, perfectament, el mètode científic. La revista Biological Theoryde l'Institut Konrad Lorenz de Klosterneuburg (Àustria) publica aquest mes un extens article amb un títol deliberadament provocador: Sobre l'existència i unicitat del mètode científic. O sigui: primer proposa un mètode (només per això ja existeix) i després intenta convèncer que aquest mètode a més és únic. Es tracta de dir-ne ciència de tot el coneixement que sigui compatible amb tres principis fonamentals.

La proposta té el seu atractiu, perquè recomana més el que no s'ha de fer que el que sí que s'ha de fer. Funciona, doncs, com un codi penal que no obliga a seguir una ruta concreta sinó que planta senyals de prohibit el pas en l'accés a alguns camins. D'això es dedueix, pel mateix preu, la demarcació de què és científic, una definició dels seus límits. L'essència de les 16 denses pàgines d'aquest treball cap en menys de mitja pàgina. Consta de tres conceptes de partida, tres hipòtesis de treball, tres principis fonamentals i, per postres, els tres beneficis que premien la fidelitat al mètode.

La finalitat última de la ciència és comprendre la realitat, per aquest motiu els tres grans conceptes són la realitat (1), la seva comprensió (3) i, entre tots dos, l'observació (2). Les hipòtesis no són verdaderes ni falses, simplement s'accepten o no s'accepten. N'hi ha una per a cadascun dels tres conceptes: la realitat existeix i és observable (1), l'observació (de la realitat) és comprensible (2) i la comprensió (de l'observació de la realitat) és sensible a les contradiccions amb la realitat (i 3). O sigui: no es pot fer ciència sobre una realitat no observable (per exemple: no es pot fer ciència sobre una experiència mística malgrat que l'experiència existeixi i es percebi); tampoc es pot fer ciència amb una observació inintel·ligible (per exemple: els resultats de tots els partits de futbol jugats durant els últims 50 anys); i tampoc es pot esperar que un coneixement blindat contra tot el que passi en la realitat arribi a ser científic (per exemple: una creença religiosa). Cadascuna d'aquestes hipòtesis sosté un principi fonamental i cada principi arriba amb un pa sota el braç:

-Principi d'objectivitat. S'escull la manera d'observar que afecti menys la mateixa observació (tant per a l'observador com per a allò que s'observa). El premi per ser objectiu és la universalitat de la ciència (depèn mínimament de la ideologia del seu autor i estén al màxim el seu domini de vigència).

-Principi d'intel·ligibilitat. S'escull com a comprensió la mínima expressió del màxim compartit en l'observació. El premi per respectar aquest principi és, ni més ni menys, que anticipar la incertesa del món, sens dubte la millor estratègia per sobreviure.

-Principi dialèctic. S'escull entre les comprensions la més falsable: si el que veig contradiu el que crec, llavors o canvio la meva manera de creure o canvio la meva manera de mirar; si no comprenc el que veig, llavors busco una comprensió; i si no veig el que comprenc, llavors busco una observació. El premi a la dialèctica és que, gràcies a ella, la ciència necessàriament progressa.

El mètode, intersecció de totes les metodologies, és imprescindible no solament per crear ciència sinó també per ensenyar-la i difondre-la: el primer principi confia en el gaudi intel·lectual per la conversa, el segon en el gaudi intel·lectual per la comprensió i el tercer en el gaudi intel·lectual per la paradoxa.

Jorge Wagensberg, ¿Què és ciència?, el periodico.cat, 03/05/2014