L'ensenyament no ensenya, forma.

El Roto

Mentre que el verb decidir mobilitza els desitjos de tot un país i organitza el seu escenari i el seu calendari polítics, hi ha un verb que anat caient en el pendent del passat. És el verb ensenyar. Recordo, de petita, l’expressió “Què fa?” “Ensenya”. La resposta es referia als que eren mestres o professors. I el que feien era ensenyar. Ara l’ensenyament ja no ensenya: forma, informa, dóna competències, posa eines i recursos a disposició, dinamitza, tutoritza, orienta... Activitats que trenquen i desvien el vincle entre qui ensenya i qui aprèn. Un vincle que, com tots sabem, és irreversible i recíproc. Irreversible, perquè sempre recordem qui ens va ensenyar a anar en bici, o a nedar, o a llegir de veritat, o un lloc secret, o a cuinar aquelles carxofes que tant ens agraden. I recíproc, perquè qui ensenya de veritat sap que no deixa mai d’aprendre. És un vincle que, tot i que ara es condemna com a autoritari i pretensiós, és en realitat una font indomable d’autonomia.

Pensava totes aquestes coses després de trobar-me, fa uns dies, un d’aquells amics de molts anys a qui només trobes als actes col·lectius i a les manifestacions. Un d’aquells que sempre hi són, amb un somriure, amb ganes de fer coses, amb idees, aliances, bons suggeriments i molta complicitat. Antropòleg, professor de secundària, investigador a la universitat, activista, lector. Ens vam trobar a la manifestació del 29 de març a Barcelona, Desobeïm 2014. Abans que haguéssim d’arrencar a córrer, quan la policia va fer la seva aparició, va tenir temps d’explicar-me com li anaven les coses. Ràpidament: ja no es dedica a l’ensenyament, ara és guia turístic.

Ho va dir somrient. A mi em va encendre una flamarada de ràbia. I vaig sentir una cosa molt lletja: que algú m’estava robant, que algú ens estava robant. Els primers que em van venir al cap van ser els turistes: me’n vaig imaginar una colla escoltant amb les seves cares intercanviables, d’estar visitant un monument també intercanviable, les explicacions del nostre antropòleg, del nostre professor. Per què ells i no els meus fills? Pregunta terrible i odiosa. Nosaltres, ells. Ja hi som. La trampa.

Encara vaig ser a temps, abans no volessin les pilotes de goma, de refredar la primera reacció, de frenar les meves paraules mesquines, i de seguir-lo escoltant. Ell deia que estava content. En aquest punt, la meva ràbia es va transformar en desànim. Sobretot, perquè vaig entendre, en el fons, el seu sentiment. I aquí és on ve, ja no la reacció lletja sinó la reflexió dura. Estava content perquè dedicant-se a l’ensenyament gairebé no podia ensenyar. Perquè dedicant-se a l’ensenyament se sentia maltractat per l’arbitrarietat d’un sistema que utilitza els professors com a peces d’una funció buida. Perquè dedicant-se a l’ensenyament vivia en precari i sempre en desplaçament. Perquè després de més de quinze anys d’interí amunt i avall, tota la seva experiència, ganes, coneixement i vocació, simplement havia passat a ser prescindible. Amb un pressupost retallat, tot això ja entrava “a la llista”. Estava content, per tant, d’escapar-se, encara que fos a la força, del mal tracte i de la impotència.

Ara ja no ensenya llengua ni ciències socials. Ensenya la ciutat als turistes. És igualment precari i prescindible. Però només ha d’apuntar amb el dit i repetir les mateixes frases unes quantes vegades al dia. El mal tracte queda a la superfície, en el país superficial que volem ensenyar. Les condicions són clares: vincles flexibles, reversibles i sense conseqüències. Ni laborals, ni personals, ni culturals. Pur intercanvi entre les empreses del sector, els empleats i els clients. Així és com la cultura circula i augmenta el flux de diners a la ciutat. A tota velocitat i sense crear vincles.

Ara la vocació, el coneixement i les ganes les guarda per a ell i per als seus companys. La il·lusió d’ensenyar i d’aprendre, en el nostre país, es refugia i creix, cada cop més, en els marges de les institucions i de l’espai públic: en ateneus de barri i cooperatives escolars, en associacions, en grups de lectura i d’autoformació... El cost: una societat cada cop més desigual, més fracturada i més disponible per a un mercat de treball de baix cost. No em vaig poder acomiadar d’ell. Els antiavalots ja havien tallat els principals carrers de Ciutat Vella, sota la mirada entre desconcertada i divertida dels mateixos turistes que uns minuts abans fotografiaven monuments i seguien, mig indiferents, les explicacions dels seus guies. Una estampa més d’un país normal. Un país de postal.

Marina Garcés, El país que volem ... ensenyar, Ara, 04/05/2014

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.