riquesa i efectes col.laterals de les noves tecnologies (diccionari Bauman)

Zygmunt Bauman

La riquesa d’uns quants beneficia tothom? Per què va centrar-se en aquesta qüestió per al seu llibre?

A la història de la humanitat sempre hi ha hagut pobres. Però, en retrospectiva, podem dir que hi havia un toc humà en les desigualtats humanes, un toc que es va perdre amb l’inici de la Revolució Industrial. Totes les obligacions inculcades i els deures morals, tota la idea del progrés de la humanitat va quedar enterrada a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. El 1945, després de la Segona, van venir els Trenta Anys Gloriosos. Tots els països europeus van entendre que tenien el deure de protegir de manera col·lectiva els seus habitants de totes les desgràcies col·lectives i de les derrotes individuals. D’això se’n va dir estat del benestar. A Anglaterra el va dissenyar Lord William Beveridge. No era socialista, era un liberal, però creia que el liberalisme consistia en la llibertat de l’individu. I l’individu no pot ser lliure si no té una certa seguretat, proporcionada per una comunitat que l’ajudi. Tot això es va acabar amb Ronald Reagan i Margaret Thatcher.

I l’efecte trickle down . La riquesa dels rics goteja cap a les classes mitjanes.

D’això en vam dir neoliberalisme. De la societat basada en el supòsit de solidaritat vam passar a una societat basada en la competitivitat. En certa ocasió, Henry Ford va doblar el sou dels seus treballadors, i els capatassos van protestar. Però ell els va dir: “Ho faig perquè els meus treballadors puguin comprar els meus cotxes, esclar!” Sabia que la seva riquesa depenia dels seus treballadors, igual que els seus treballadors depenien de Henry Ford. Henry Ford va renunciar a una part de la seva avarícia, i gràcies a això els seus treballadors també eren menys militants. Ara vivim en el que jo anomeno temps puntillista. Avancem per puntets, per episodis aïllats. No hi ha previsions a llarg termini. Ara volen que els treballadors es facin responsables d’ells mateixos. Volen que els treballadors provin a l’empresa que valen la pena. Això implica austeritat i retallades. Avui, el que qualsevol empresa contemporània produeix és sospita i competició mútua. Hem passat de la societat dels jardiners, responsables que tot sigui al seu lloc, a la dels caçadors, que només els interessa omplir el seu cistell i no els importa el desastre que deixin al seu pas. Vivim en una època d’avarícia il·limitada. Aquesta vegada la desigualtat no es mitiga mitjançant altres coses.

Mitjançant un estat del benestar?

El sociòleg alemany Ulrich Beck diu que ara és l’individu, com vostè, Antoni, o com jo, qui ha de trobar de manera individual el talent, els recursos, la intel·ligència, l’enginy, etc., per resoldre els problemes socials. Un altre resultat de tot això és la sensació d’estat d’incertesa contínua, perquè el control de la teva vida llisca més enllà dels teus esforços. Facis el que facis, no saps què passarà, t’agafarà per sorpresa. Vostè era a Washington just després que el crèdit es col·lapsés. La gent de sobte es va adonar que havia estat vivint de préstec. La incertesa sobre el futur és una lliçó que tots hauríem d’aprendre d’aquell col·lapse. La segona lliçó va ser la impotència, en el sentit que els recursos a la nostra disposició estarien molt per sota del necessari per a la gravetat del que passaria. I si ajuntes els sentiments d’incertesa i d’impotència, apareix la humiliació: “No serveixo per a res”.

Ni per comprar.

¿Sap com va introduir-se la targeta de crèdit? No se’n recorda; era massa jove, vostè.

Gràcies!

Es va introduir amb l’eslògan: “Treu l’espera als teus desitjos”. Molt atractiu. Abans, si volia comprar-me una cosa, havia d’estalviar cada centau, i esperar cinc o sis anys per aconseguir-ho. Ara és una època en què sabem del cert que no podem tornar a fer les coses com les fèiem en el passat, però tampoc sabem cap on anar.

La seva tesi és dura, i d’alguna manera trista. Perquè diu que la principal víctima de les desigualtats creixents serà la democràcia.

Sí. És així! Thomas Pikety escriu a Le capital au XXIe siècle [El capital al segle XXI] que a la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, un dels documents fundacionals de l’era moderna (1789, Revolució Francesa), el primer article diu que les distincions socials només poden estar fundades en la utilitat comuna. La tesi de Piketty és que aquest enllaç entre la utilitat comuna i els sous s’ha trencat completament. Avui, les 85 persones més riques del món tenen tants diners com tota la meitat més pobra del planeta, uns 3.500 milions de persones. El resultat és que el capitalisme genera, i cito textualment, “una desigualtat arbitrària i insostenible de manera automàtica”, que mina radicalment els valors meritocràtics sobre els quals es basen les societats democràtiques. Per això la primera víctima d’aquesta situació és precisament la democràcia, que es basava en la idea de meritocràcia. No tothom és igual. N’hi ha que neixen talentosos o pencaires, i n’hi ha de més mandrosos i que no tenen talent. Però la igualtat consisteix en el fet que tothom té l’oportunitat de demostrar el seu valor, que tothom pot escollir l’educació i així tens assegurat que la societat es fixarà en tu i que se’t donarà la posició social que s’adequa a les teves qualitats. Aquest principi meritocràtic ja no funciona. El 50% dels graduats aquest any a les universitats encara busquen feina. És la primera generació després de la Segona Guerra Mundial que no somia anar més enllà de la generació dels seus pares, sinó mantenir els estàndards pels quals van lluitar els seus pares.

Expliqui’m la seva tesi sobre l’amor i els dispositius electrònics.

Per què Mark Zuckerberg ha fet 50.000 milions de dòlars? Perquè ha trobat una mina d’or: la por de la gent a la soledat. Un altre exemple que segurament no recorda perquè era massa jove, la introducció delwalkman. El walkman va ser el primer reproductor de música portàtil.

Gràcies, Sr. Bauman, però... i tant que me’n recordo!

Es va introduir amb l’eslògan “Mai més sol”. Va capturar l’estat anímic humà, ja que de sobte s’havia passat a viure en una societat molt individualitzada. Per evolució, som animals socials, no podem viure sense la societat. Sòcrates ja ho sabia. Quan se li va donar a escollir entre ser expulsat o morir enverinat, va preferir el verí, perquè no podia imaginar-se vivint fora de la seva comunitat. El walkman va ser una manera molt primitiva de fer front a la soledat, perquè només anava en una direcció: podies escoltar-lo però no parlar-hi. Ara podem respondre. Si ets un addicte de Facebook de veritat, pots fer 500 amics en un dia sense dificultats. 500 amics són més dels que jo he pogut fer en 90 anys. Gràcies a Twitter tothom pot pensar en un mateix com algú que entra a l’arena pública. Fa 20 anys, havies de suplicar-ho al director de l’ARA! Ara pots enviar 500 tuits en un dia i creure que ets un gran polític que té influència. I no faig broma, no subestimo les noves tecnologies. Les facilitats que jo, com a pensador, trobo en el fet d’obtenir informació sense haver d’anar fins a la biblioteca, són moltes. Però ens ha obert una nova tendència a la impaciència. Per aquesta il·lusió d’immediatesa a temps real que ens dóna la tecnologia, som intolerants a les esperes a llarg termini. Com a professor sé que als estudiants els costa molt llegir articles llargs, sense mencionar si els dónes més d’un llibre per llegir! La capacitat de parar atenció minva. Un altre dels danys col·laterals afecta la memòria. Estem emmagatzemant la memòria als servidors. Crec que va ser un escriptor americà que va dir que pensar era com llançar un seguit d’idees dins la teva ment i de sobte començar a sentir com forniquen i es multipliquen [riu]. Quan els guardes al servidor, amb l’esperança que quan els necessitis per al pròxim examen els podràs agafar, funciona diferent, no s’incuben. És massa d’hora per jutjar, però sospito que tindrà un impacte negatiu sobre els graus de la creativitat humana.

Li preguntava pels mòbils i les relacions humanes.

Internet ha fet més fàcil entrar en una xarxa, però també sortir-ne, simplement prement el botó d’esborrar. I la idea d’allò que et fa sentir incòmode desapareix. No resols les contradiccions, simplement les apartes. La gent desaprendrà l’habilitat del diàleg real i genuí. Admiro molt el papa Francesc. Me’n vaig enamorar després que concedís una entrevista a Eugenio Scalfari, un periodista italià que és obertament ateu. Va ser un gran gest simbòlic. El papa Francesc va deixar clar que el diàleg no és allò que s’estableix amb la gent que t’aplaudeix per avançat, sinó amb aquells que sostenen punts de vista radicalment diferents als teus. Aquest és el sentit del diàleg. I el necessitem. Si ets petit i vas a l’escola, tots els teus companys són de colors diferents, de religions diferents… A internet, en canvi, pots evitar totes les incomoditats...

Per acabar, una pregunta personal. Té gairebé 90 anys. Què li sembla la vida? ¿Ha estat bé viure durant el segle XX i el segle XXI?

M’amago darrere una cita de Goethe. Li van fer la mateixa pregunta quan tenia gairebé la meva edat i va contestar: “Sí, he estat molt, molt feliç”. I el següent que va dir va ser: “Però no recordo ni una sola setmana feliç”. La felicitat no consisteix en l’absència de problemes, sinó a superar els problemes, lluitar-hi: les setmanes no van ser particularment felices, però juntes, sumaven una vida feliç.

Zygmunt Bauman, “Zuckerberg va trobar una mina d’or: la por de la gent a la soledat”, Ara, 18/05/2014, entrevista d'Antoni Bassas.