10 propostes per al canvi en l'educació.
Keneth Robinson "Creativitat i alfabetització són igual d'importants"
L'especialista
anglès Ken Robinson defensa que la "creativitat és avui tan important
com l'alfabetització" i que s'hi hauria de donar "el mateix tractament".
Considera que és una habilitat essencial per treballar en la nova
economia i en un món globalitzat. Per això aposta per potenciar el que
ell en diu el "pensament divergent", i que defineix com "l'habilitat de
veure moltes possibles respostes a una mateixa pregunta". Es tracta
d'una habilitat que tots els nens tenen en néixer però que van perdent a
mesura que creixen, "no perquè es facin grans sinó perquè són educats
en un model que et diu que només hi ha una resposta correcta a la
pregunta, la que diu el llibre o el mestre". Així, Robinson denuncia que
l'escola està matant la creativitat.
Segons l'expert, el
sistema educatiu actual va ser dissenyat i concebut per a l'economia
industrial, i va generar un model que considerava la intel·ligència com
la suma del "raonament deductiu" i el "coneixement dels clàssics", és a
dir, l'habilitat acadèmica. "Això ha portat caos a la vida de molta
gent", condemnada a creure que no és intel·ligent.
L'habilitat acadèmica: el passat
"No ens podem permetre seguir per aquest camí", diu Robinson, i al·lega
que en els pròxims 30 anys es graduarà més gent que en tota la història
de la humanitat. La irrupció de les tecnologies al mercat de treball i
l'explosió demogràfica han transformat l'ambient en què aquests joves
hauran de sortir-se'n. "Un títol acadèmic ja no et garanteix una feina",
alerta. I defensa un canvi radical en l'educació pública que fomenti la
creativitat i la col·laboració en grup, d'on sorgeixen les millors
idees.
A les escoles, reclama abandonar "l'actual disseny, fet a
imatge de la industrialització", que les equipara a "fàbriques, amb
timbres, edificis separats, especialitzats per temes i nens per grups
d'edat". És urgent canviar aquestes estructures, diu, per fer aflorar el
talent de cada nen i la seva creativitat.
Richard Gerver "Educar els nens perquè mai necessitin un cap"
L'exassessor de política educativa al govern britànic de Tony Blair,
Richard Gerver, proposa una educació "no per al segle XXI, sinó ja per
al XXII". La seva experiència com a director d'escola, que li va valer
un premi l'any 2005 per haver convertit un centre a punt de tancar en un
dels més innovadors del món, el revesteix encara de més autoritat a
l'hora de parlar d'educació. Segons Gerver, els nens neixen
"lliurepensadors i amb ganes d'aprendre", però de seguida que entren a
l'escola "els ensenyen que l'únic aprenentatge important és el que els
explicaran allà", en el qual es basaran per avaluar-los. Això servia per
al sistema taylorista d'organització de la feina, diu, en què tothom
feia una mateixa feina de la mateixa manera durant tota la vida, però
avui ja no serveix.
Per educar en l'economia del futur, Gerver
aposta per mirar què busquen empreses com Google, Apple o Facebook, i
això són, diu, "persones que mai no necessitin un cap", que puguin
actuar i prendre decisions per elles mateixes sense que un director de
departament els digui què han de fer. L'educació, doncs, hauria de
formar nens autosuficients i emprenedors. De fet, per Gerver, l'educació
del segle XXI "hauria d'encoratjar els nens a trencar les normes
constantment i desafiar les convencions".
Mestres lliurepensadors
Per poder fer efectiva aquesta nova educació, Gerver opina que "cal
atreure a la professió docent els perfils més emprenedors i creatius,
fent l'ensenyament atractiu als lliurepensadors". El mestre necessita,
diu, capacitat d'innovació, col·laboració i també "un alt grau de
comprensió emocional i empatia". Per saber motivar els seus alumnes, a
més, l'expert aposta perquè els currículums de la carrera docent
incloguin "una part d'actuació i interpretació" perquè les habilitats
comunicatives són fonamentals.
Howard Gardner "L'escola ha d'ensenyar a aprendre"
No tots els alumnes són iguals i, per tant, no tots aprenen igual ni
destaquen en els mateixos àmbits. El psicòleg nord-americà Howard
Gardner és el pare de la teoria de les intel·ligències múltiples.
Defensa que no hi una intel·ligència única i mesurable -a través de
tests, per exemple-, sinó que n'hi ha, com a mínim, vuit: lingüística,
logicomatemàtica, cineticocorporal (o física), musical, naturalista (o
científica), interpersonal (capacitat d'empatitzar amb els altres),
intrapersonal (capacitat de comprendre's a un mateix) i espacial (alguns
la consideren una subcategoria, a cavall entre la logicomatemàtica i la
física). I cap d'aquestes àrees no és superior a les altres, de manera
que la intel·ligència no és, segons Gardner, una habilitat com qualsevol
altra que cadascú té en més o menys quantitat. I, per tant, s'ha
d'ajudar l'alumnat a utilitzar al màxim les vuit capacitats.
Creu,
en aquest sentit, que la funció principal de l'escola és "ensenyar a
aprendre", i no focalitzar l'atenció de manera especial en les
intel·ligències lingüística i matemàtica, sinó donar eines per
desenvolupar aquestes intel·ligències que cada persona tindrà més o
menys desenvolupades. La seva teoria, que defensa la necessitat de
fomentar les potencialitats innates de l'alumne, va canviar el món
educatiu dels Estats Units i, en general, del món occidental als anys
80.
Francesco Tonucci "Les aules haurien de desaparèixer"
El pedagog italià Francesco Tonucci considera que, abans de pensar en
disciplines, l'escola hauria de fer-se càrrec de les "bases culturals".
"El fracàs escolar és una conseqüència d'això", assegura Tonucci, que
creu que els nens, tot just iniciar la seva etapa educativa, haurien de
començar a "pensar i escoltar" i rebre inputs com, per exemple,
la música. El pedagog, que és també assessor en matèria educativa del
Museu de Ciències Naturals de Barcelona, troba a faltar a les escoles
determinades experiències. Assegura que el mestre hauria d'adoptar una
actitud d'escoltar els alumnes i que els materials de treball haurien de
ser "els que els alumnes portin amb ells, el seu bagatge vital i
cultural". Per això creu que els mestres de primària són fonamentals,
perquè el desenvolupament cerebral més important es dóna quan els nens
són petits.
"L'escola no hauria de tenir aules, sinó tallers i
laboratoris, i els nens s'haurien de moure i passar d'un lloc a un altre
en funció dels seus interessos", explica Tonucci. Així, l'escola podria
estar dividida en espais per a la ciència, la lectura, l'art i la
música. També aposta per ajuntar alumnes de totes les edats: "És
necessari barrejar-los, perquè a la vida la gent està barrejada", diu.
En definitiva, segons aquest expert, el paper de l'educació hauria de
ser "buscar, identificar i desenvolupar" l'àmbit potencial
d'excel·lència de cada persona.
Tony Wagner "Necessites feina? Inventa-te-la"
L'especialista en educació de Harvard Tony Wagner explica en el seu llibre Creating innovators
, amb Robert A. Compton, com educar els nens perquè siguin
"innovadors", l'habilitat que ell considera clau per poder triomfar en
l'economia del segle XXI. Wagner alerta de la creixent desaparició de
les feines ben pagades que requereixen habilitats mitjanes, ja sigui
perquè hi ha moltes persones que poden fer-les o perquè han quedat
obsoletes. Per Wagner, l'única opció per tenir un bon sou en el futur és
ser capaç d'aportar un valor afegit. Tal com resum Thomas L. Friedman
al seu article sobre Wagner al The New York Times "Necessites
feina? Inventa-te-la", Wagner defensa que "com que el coneixement és a
l'abast de tothom a través de qualsevol aparell connectat a internet, ja
no és tan important el que saps com el que pots fer amb el que saps".
Per això, la capacitat de resoldre problemes de manera creativa i oferir
noves solucions, és a dir, la innovació, esdevé l'habilitat fonamental
que cal desenvolupar en les futures generacions.
Admet que
continuaran fent falta alguns coneixements bàsics però creu que cada cop
cal deixar més espai a l'experimentació i la creativitat, sobretot a
partir de la secundària. Wagner advoca per una educació que fomenti la
motivació, la curiositat, la perseverança i la "disposició a assumir
riscos", amb els fracassos del camí com a base de l'aprenentatge.
Francesc Pedró "L'eficàcia del mestre, el factor clau"
Una
de les eminències catalanes en el món de l'educació és Francesc Pedró,
assessor de polítiques educatives a la Unesco. És també un reformista de
l'educació, convençut que l'escola actual no desenvolupa les
competències per al segle XXI. Però, com a coneixedor de primera mà de
les dinàmiques governamentals en educació -ara des de la Unesco i abans
des de l'OCDE-, les seves propostes intenten ser més possibilistes.
Aposta per reformar quatre parts cabdals dels sistemes educatius:
l'autonomia de centres, el lideratge, la professionalitat docent i el
currículum. I fer-ho a partir de tres elements: la definició
d'estàndards clars que els alumnes han d'assolir en termes de
competències; l'establiment de sistemes d'avaluació d'aquestes
competències tant per als alumnes com per als docents (rendiment de
comptes), i el suport personalitzat als alumnes acompanyat d'incentius a
l'esforç. En aquest sentit, admet que baixar de 24 a 23 alumnes per
aula no té cap impacte, sinó que la diferència es nota quan el grup es
redueix més significativament.
Basant-se en la recerca
internacional, defensa que "l'eficàcia docent" és el factor més
important per a l'èxit educatiu, i per això proposa incentivar els bons
mestres amb complements salarials, per exemple, guanyats a partir
d'avaluacions acurades de la seva feina.
Salvador Cardús "Mestres que transmetin expectatives"
El sociòleg Salvador Cardús està d'acord que "no pot ser que l'escola
mantingui les estructures rígides que té ara". Aposta també per més
"flexibilitat" per adaptar-se a les capacitats de cada alumne i una
aposta més gran per la "innovació en la utilització de les noves
tecnologies" dins de l'aula. Quant als grups d'edat, creu que encara cal
mantenir-los com a divisió bàsica, però "introduint-hi més flexibilitat
per trobar espais especialitzats".
Ara bé, Cardús alerta que
"no es pot parlar del que és desitjable sense tenir en compte la
realitat i els recursos disponibles". Pel sociòleg català, les crides de
molts gurus internacionals per centrar la nova educació en la
creativitat i la innovació obliden que "l'escola no és només per a les
elits". "Cal educar també els que seran caixers de supermercat, mecànics
o taxistes", unes feines que no desapareixeran en l'economia del segle
XXI. "Esclar que caldrà impulsar més l'emprenedoria perquè també aquests
perfils puguin impulsar els seus propis negocis", admet Cardús, però
sense abandonar "el que el pedagog Gregorio Luri en diu la cultura
cívica bàsica" i que requereix uns mínims coneixements comuns.
Per Cardús, "el desafiament més gran que té l'escola, més enllà de
currículums i mètodes, és la formació del mestre", i reclama que siguin
capaços de "transmetre altes expectatives als seus alumnes".
Yong Zhao "En lloc d'empleats, emprenedors"
"No necessitem empleats, sinó emprenedors". Així resumeix Yong Zhao el
canvi de paradigma que cal aplicar a l'educació del segle XXI. Zhao
explica que el sistema d'avaluació PISA de l'OCDE ha impulsat un
moviment reformista en l'educació de tots els països que promou una
estandardització de les "competències" que "tots" els alumnes han de
tenir en acabar l'etapa obligatòria. Una voluntat "d'homogeneïtzació"
que ha portat molts estats (ara també l'espanyol) a recentralitzar les
polítiques per imposar un "control" estatal sobre el que han d'aprendre
els infants. Però amb aquest sistema, diu Zhao, "els futurs estudiants
no esdevindran competitius globalment" perquè "el món ha canviat".
Avui totes les economies estan interconnectades. Els joves hauran de
competir per una feina a escala global i per reeixir hauran d'aportar un
valor afegit, al "contrari de l'homogeneïtzació". "Els talents
tradicionalment deixats de banda seran els més demanats, com el disseny,
la narració, l'empatia, el joc i el sentit", apunta Zhao. Per això,
defensa que la nova educació "fomenti els talents i l'excepcionalitat":
és el que demana la nova economia. Creativitat i emprenedoria són les
claus del seu paradigma, que a l'escola aposta per la personalització en
lloc d'un mateix pla d'estudis per a tothom. "No hem de formar persones
que busquen feina sinó creadores de feina", conclou.
Roger Schank "L'escola ha de reproduir la vida real"
La seva recerca en el camp de la intel·ligència artificial el va portar
a descobrir les mancances de l'escola i els seus processos
d'aprenentatge. Schank admet que és un "radical" de l'educació i que les
seves idees poden resultar "molestes", com el seu convenciment que la
majoria de matèries que s'estudien als instituts, com matemàtiques,
llatí, literatura i història, no haurien de figurar al currículum
"perquè no seran mai necessàries en la vida diària". Però la seva teoria
sobre l'aprenentatge té molt de sentit. "Sempre comença amb una fita",
l'objectiu que actua de "motivació", i és un procés "inconscient" que
s'activa "quan els plans fallen" i cal buscar solucions per
aconseguir-lo, explica. "Aprendre és una aventura, però l'escola no ho
és", perquè continua com fa més de cent anys, donant lliçons que "els
estudiants no escolten i després mai recorden", afegeix. "Recordar no és
un procés conscient, sinó que es basa en experiències", diu, i per això
proposa que els mestres deixin les lliçons i es converteixin en suports
d'un aprenentatge que l'alumne ha de fer per ell mateix, buscant "fonts
d'informació o l'ajuda de llibres, ordinadors o companys".
"Cada currículum ha d'explicar una història" que parteixi d'uns
objectius a assolir i que reprodueixi "situacions que els alumnes viuran
en la vida real", defensa, per desenvolupar les habilitats que realment
li caldran en sortir de l'escola.
Salman Khan La revolució de l'educació 'online'
Salman
Khan no és un especialista en educació, però ha estat impulsor d'una de
les principals revolucions del món de l'aprenentatge en l'educació
superior. Aquest professor, enginyer i informàtic nascut als Estats
Units, de mare índia i pare bengalí, i format al MIT i a Harvard, és el
creador de la Khan Academy. El que va començar com uns vídeos de YouTube
perquè els familiars de l'Índia entenguessin més bé la matemàtica
avançada és avui una plataforma amb més de 2.000 vídeos sobre tot tipus
de disciplines, amb generadors d'exercicis, avaluacions i estadístiques
per a cada alumne. Va ser la primera acadèmia virtual gratuïta del món,
el 2006. Avui les universitats més prestigioses a escala internacional
n'han seguit l'estela i han decidit endinsar-se en aquest nou entorn
educatiu a través dels MOOC (Massive Open Online Courses). La falta d'un
model econòmic per a aquesta educació gratuïta -la Khan Academy
funciona amb donacions i els MOOC són finançats per les universitats-
aixeca alguns recels. Però l'èxit de l'experiència anima les teories de
catedràtics, com Woodie Flowers, del MIT, que aposten per deixar els
continguts teòrics a la web com a font d'autoaprenentatge dels alumnes, i
així alliberar les aules per a la pràctica d'escenaris reals amb un
professor que actuï només com a mentor.
Sònia Sánchez, Creativitat i innovació, claus de la nova educació, Ara, 05/05/2013
Comentaris