dilluns, 24 d’octubre de 2016

Anticipar per comprendre.

Que vénen les dades...

En la història de la condició humana potser es pot parlar de tres grans revolucions: la revolució de l’energia, la revolució de la matèria i la revolució de la informació. Són revolucions dobles perquè es presenten en dos temps: un d’arrencada i un altre de consagració. La revolució de l’energia comença amb l’Homo erectus i el domini del foc, però es desplega al segle XIX amb els combustibles fòssils. La revolució de la matèria comença amb l’agricultura i la ramaderia fa 10.000 anys, per subministrar menjar amb excedents, i culmina en ple segle XX amb el disseny de nous materials a la carta, materials que no es produeixen espontàniament en la natura i que serveixen per a una gran diversitat de funcions.

I la revolució de la informació comença amb l’alfabet ara fa 37 segles i esclata a finals del segle passat amb ordinadors cada vegada més potents i accessibles. Matèria, energia i informació, tres magnituds que qualsevol individu viu intercanvia amb la resta del món per continuar viu, tres quantitats que defineixen també l’evolució de la humanitat com a col·lectiu. Cada una d’aquestes revolucions ha comportat una accelerada o un cop de volant de la història. Atenguem al que ens caurà sobre.

El treball humà s’ha diversificat tradicionalment entre l’agricultura, la indústria i els serveis. Fa un temps gairebé tothom estava en l’agricultura. Les màquines van substituir la musculatura i el gruix de la població va passar primer a la indústria i, a poc a poc, als serveis. Tot i això, l’explosió de la informació amenaça de jubilar-nos d’una vegada per sempre. No fa gaire els bancs presumien del nombre d’oficines de la seva xarxa com una mesura de la seva proximitat i accessibilitat. Avui hi ha cada vegada menys oficines i menys empleats treballant-hi perquè gairebé tots els serveis ja es poden fer des del carrer a través d’un caixer o des d’un ordinador domèstic.

Tot són dades, riuades de dades, tot són algoritmes, xarxes d’algoritmes. Yuval Harari adverteix en el seu últim llibre (Homo Deus, una breu història del demà, Edicions 62 en català, Debate en espanyol, 2016): l’humanisme ha mort, visca el dadisme. Els algoritmes ben aviat superaran els éssers humans en fiabilitat i en precisió en qualsevol servei.

¿Què pot fer un banc que no faci una ficció com Google? En molts aspectes, els algoritmes em coneixen més bé des de fora que jo mateix des de dins. En el ciberespai se sap perfectament què llegeixo i la música que escolto i, per tant, algú sap també què m’agradaria seguir llegint o seguir escoltant. Fins i tot se sap quins passatges em diverteixen i quins m’avorreixen. La manipulació de tones de dades permet projectar el passat directament cap al futur. Ja ni tan sols cal comprendre la realitat, almenys en el sentit que fins ara donàvem al terme comprendre. El comunicat meteorològic es dedueix amb raonable precisió a partir del que acaba de passar. Els tractaments mèdics es dedueixen cada vegada més de les estadístiques i les anàlisis de milions de dades de pacients. I la veritat és que el sistema funciona molt bé (és per això, en part, la universal emoció que va causar la doble mastectomia en salut d’Angelina Jolie).

Acabo d’afirmar que ja no cal comprendre la realitat per anticipar-la. És possible que el mateix mètode científic estigui començant a canviar. En efecte, fins fa poc comprendre era senzillament la mínima expressió del màxim compartit: observem diferents aspectes de la realitat, prenem bona nota del que totes aquestes observacions tenen en comú, i això és el que en diem comprensió, una comprensió llesta per a qualsevol altre aspecte de la realitat. Ara tendim a dir comprendre a qualsevol algoritme que estiri el passat cap al futur. Després, si la cosa funciona, ja buscarem una nova intel·ligibilitat.

Fins ara compreníem per anticipar. Ara sembla que passem a anticipar per comprendre. En matemàtiques ja existeix una teoria preparada per acollir aquesta nova visió. És diu teoria de Chaitin-Kolmogorov, i se’n pot extreure una altra definició: la comprensió d’una sèrie de dades és el mínim algoritme capaç de reproduir-les. Si resulta que aquest algoritme pesa igual que les dades, llavors la realitat és incomprensible (de comprendre) per incompressible (de comprimir). 

Jorge Wagensberg, Que vénen les dades ..., el periodico.cat 21/10/2016