dijous, 13 d’octubre de 2016

Jueus alemanys, alemanys i jueus.

Jürgen Habermas durant un acte acadèmic,  en una imatge d’arxiu. / JESÚS DIGES / EFE
Jürgen Habermas
El 1949, quan Jürgen Habermas complia vint anys, el món havia canviat. Aquells pocs anys de barbàrie extrema havien dibuixat de forma radical una línia que separava un abans i un després. Un abans i un després d’Auschwitz, de l’Holocaust, dels silencis còmplices i de mirar a una altra banda. Habermas, lúcid, indagador i dotat d’una gran capacitat reflexiva, sortia d’aquell malson que havia sacsejat la història. I, de ple en els seus estudis, començava a sentir reverència per uns pensadors que havien estat expulsats i que, llavors, a poc a poc, començaven a tornar, tot i que només una minoria anaven ocupant, novament, el seu lloc professional. Pensadors eminents, germinats en aquella terra fèrtil i expulsats per ser jueus.
“Els que van decidir tornar ho van fer durant els primers anys de la fundació de la República Federal, del 1949 al 1953 -explica Habermas-. Pocs van ocupar un lloc a la universitat: Theodor W. Adorno, Max Horkheimer, Helmut Kuhn, Michael Landmann, Karl Löwith, Helmut Plessner... Qui, si no ells, que havien sigut racialment exclosos mentre els seus companys seguien treballant tranquil·lament, qui si no, podria haver cultivat una sensibilitat més aguda vers els foscos elements del millor de la nostra tradició moralment corrompuda?”, es preguntava en aquell moment, i encara es pregunta ara, el jove Habermas ara en un homenatge a aquests pensadors que van patir la repressió i l’exili i que han marcat amb tanta profunditat la història del pensament alemany del segle XX.
Per al reconegut filòsof, deixeble directe d’Adorno i seguidor de moltes d’aquestes figures cabdals, l’homenatge que cal retre’ls continua pecant d’asimetria, la mateixa que ha marcat la relació entre els jueus alemanys i la seva terra, una asimetria entre el donar i el rebre, assenyalada pel mateix Habermas en l’inici del seu reconeixement i que ha volgut recollir en la primera part del seu últim llibre, En la espiral de la tecnocracia (Trotta), que ha titulat, explícitament, Judíos alemanes, alemanes y judíos. Habermas hi parla com a beneficiari, conscient d’haver rebut un llegat immens i poc comparable als patiments que van rebre els seus autors. “Després del retorn al país que els havia expulsat, els emigrants jueus es van convertir en mestres irreemplaçables per a les generacions posteriors”, afirma contundent. I hi afegeix: “La cultura política de l’antiga República Federal ha d’agrair els seus vacil·lants progressos en la civilització a una bona, i potser decisiva, part dels jueus emigrants, en especial els qui van tenir el coratge de tornar al país d’on van ser expulsats”.
Referents de Weimar
Tots els retornats havien ensenyat en universitats alemanyes o germanoparlants abans de les fatídiques eleccions del 1933 i eren referents culturals de la República de Weimar. I no tothom que va marxar va voler tornar: van ser només una minoria. “Pel que fa a l’impacte històric, a vegades va ser fins i tot més gran la influència intel·lectual dels emigrants que no van tornar físicament”. De les figures que sí que van tornar, Habermas cita un record emotiu quan Martin Buber va trepitjar de nou Alemanya l’estiu del 1953: el seu posat, el seu físic, la importància dels gestos i del cos... “Aquella figura d’un savi d’Israel. ¿De petits no ens imaginàvem així els profetes de l’Antic Testament?”, escriu Habermas, llavors encara estudiant. Buber havia renunciat al seu lloc just després de l’arribada al poder de Hitler, i cinc anys més tard va emigrar a Israel. En aquells primers temps de la República Federal, Buber va voler situar-se, com explica Habermas, al centre de la trobada judeo-cristiana, una idea que ja havia començat a l’època de Weimar, quan era el pensador judeo-alemany més conegut i “decisiu representant d’un renaixement cultural jueu especialment assumit per una generació posterior”. Martin Buber, en qui, en paraules de Habermas, “no podem diferenciar entre el filòsof i l’escriptor religiós”, era un dels molts erudits que l’ascens nazi va prohibir de l’òrbita de l’Escola Lliure Jueva de Frankfurt, fundada pel seu amic Franz Rosenzweig i que promovia institucions educatives serioses (on s’aprengués en direcció oposada, és a dir, de la vida a la Torà, i no com s’acostumava a fer tradicionalment), amb destacats noms entre la docència: Leo Baeck, Leo Strauss, Erich Fromm, el mateix Buber, Gershom Scholem...
Un sionisme inclusiu
Precisament Scholem, de família berlinesa i un dels grans estudiosos del misticisme jueu, havia emigrat a Palestina uns anys abans, el 1923, i durant els primers anys de la República Federal va ser molt crític amb els silencis i la pretesa superació del mal generat pels anys més foscos. Scholem també va ser amic íntim de Walter Benjamin, el no-retornat i gran silenciat d’aquella època (mort a Portbou el 1940), que gràcies a Scholem i a Theodor W. Adorno -també amic de Benjamin- va ser rescatat de l’oblit dècades després. Scholem, a qui Habermas va dedicar el panegíric quan es va morir l’any 1982, fins i tot havia renegat del seu nom alemany, Gerhard, per l’hebreu Gershom. De fet, els esdeveniments tràgics del nazisme van fer que també hi hagués en tota aquella generació un replantejament del sionisme, en què molts militaven. “La sensibilitat moral amb què aquesta primera generació de la cultura sionista ha considerat, analitzat i discutit, des de l’inici fins al final de les seves vides, l’anomenat problema àrab posa de manifest una perspectiva cosmopolita i individual a partir de la qual van voler entendre el seu projecte”, escriu Habermas.
Buber, com Scholem, molt conscients del perill etnocèntric que van córrer en el passat, veien incompatible el sionisme amb els fonaments nacionalistes i imperialistes i no desitjaven que cap estat sionista tornés a repetir els mateixos errors. Tots ells, carregats de passió pel coneixement i el diàleg, i necessaris, sempre necessaris, per esquerdar murs fets d’odi i desentesa.
Dídac P. Lagarriga, Habermas i el pensament jueu alemany, Ara 13/10/2016