dimecres, 2 de març de 2016

Les fal.làcies del pensament positiu.


Ser optimista és gairebé una obligació per a la ciutadania occidental del segle XXI. Expectativa d'èxit, pensament positiu i recerca a ultrança de la felicitat són alguns dels elements que componen un nou paradigma psicosocial que s'està instal·lant entre nosaltres. L’arrel no és autòctona, es tracta probablement de la manifestació més recent de la colonització cultural nord-americana.

Quotidianament ens arriben reclams per assistir a cursos o conferències sobre com podem aconseguir la felicitat, se'ns insta a rebutjar sentiments com la tristesa, el desànim o el dubte i centrar-nos en l'anomenat “pensament positiu” i fins i tot, en el súmmum de l'audàcia, s'arriba a afirmar que el patiment és una elecció personal. Per assolir el benestar, ens vénen a socórrer una allau de gurus de qui no sempre coneixem els antecedents científics i acadèmics, una legió de llibres d'autoajuda que en deu passos ens conduiran a l'Edèn o a l'enriquiment econòmic i fins ha aparegut, fa poc, un nou lloc de treball en les organitzacions: responsable de la felicitat a l'empresa.

La periodista Bárbara Ehrenreich va denunciar ja fa uns quants anys les conseqüències negatives del fet de fer les persones responsables úniques de sentir-se bé, a més de mostrar els enormes beneficis econòmics que la nova indústria de la felicitat atorgava als seus promotors. Posteriorment, estudis de psicologia rigorosos han mostrat que l'optimisme, o tendència a pensar que el futur serà positiu, té tanta racionalitat (o irracionalitat) com el pessimisme, i que no sempre té un valor adaptatiu i protector del benestar, sinó que, de vegades, pot provocar desajustos en la percepció de la realitat que comporten conseqüències negatives. José César Perales ha estat un dels científics que ha descrit alguns dels perills que poden sotjar l'optimista, com “la il·lusió de control” o l'anomenada “fal·làcia de la planificació” pel fet de sobrevalorar les seves possibilitats d'èxit.

Tanmateix, el principal perill de la ideologia de la felicitat és l'oblit clamorós que suposa de les condicions socioeconòmiques de la societat, de caràcter estructural, i de l'impacte que tenen sobre el benestar, o malestar, de les vides humanes. La premissa del “si vols, pots”, que tant ens agrada sentir, condueix a pensar que, si algú no ha pogut, és perquè no s'hi ha esforçat prou. En el mateix sentit, el mandat de no rendir-se mai pot ser una trampa que hipotequi el futur de moltes persones. D'aquesta manera, les víctimes d'una societat desigual i injusta són doblement victimitzades i culpades, a més, del seu propi patiment. Una mostra d'això és la proposta del govern britànic d'oferir teràpia cognitiva a les persones a l'atur com a manera d'afrontar la situació, cosa que ha provocat una forta polèmica.

En un país com el nostre amb una taxa d'atur del 20%, gairebé una tercera part de famílies en risc de pobresa, amb desigualtats creixents en educació, salut i serveis de tot tipus, com es pot atrevir algú a afirmar que el patiment es tria? Fa dècades que coneixem els estralls de l'atur i la precarietat en les vides de les persones i, sens dubte, en el seu estat d'ànim: les anàlisis longitudinals fetes a persones que han perdut la feina en diversos països europeus han mostrat nivells d'ansietat elevats, trastorns del son, depressió, més possibilitat d'addiccions, desmotivació i, sobretot, una profunda desesperança.

La tendència a considerar que tot es basa en la lliure elecció té, d'altra banda, altres conseqüències que també coneixem: l'abandó de les administracions respecte a les seves responsabilitats socials i la disminució de polítiques públiques que corregeixin les desigualtats socioeconòmiques que cada vegada són més grans. D'altra banda, desincentiva la solidaritat i els moviments col·lectius i cooperatius, ja que és la persona i el seu treball interior la principal fórmula per assolir l'èxit.

La filòsofa il·lustrada Mary Wallstonecraft deia, referint-se a les dones, que de vegades semblaven més interessades a treure brillantor a les seves cadenes que a alliberar-se'n. Aquest pensament podria estendre's a la nostra societat quan accepta de forma majoritàriament acrítica models que no provaran de canviar les condicions estructurals de desigualtat sinó, en tot cas, perpetuar-les. Sabem que la confusió intel·lectual interessada és el terreny on millor s'abona la passivitat i la discriminació; potser val la pena estar-hi alerta.

Sara Berbel Sánchez, Optimisme a qualsevol preu, El País 29/02/2016