Hi ha realitats immunes a les paraules i a les ideologies.

La ciència té una característica sovint menystinguda: intenta descriure la realitat. La realitat és persistent; podem esquivar-la i tergiversar-la, podem mentir a molta gent durant un temps i a tothom durant una estona però, finalment, la realitat es manifestarà. Podem avançar en la seva descripció i coneixement, però que l’isòtop més comú de l’hidrogen té un protó i un electró no és opinable. L’hidrogen és completament aliè a les paraules que emprem per descriure’l.

Hi ha molta gent que s’esforça a canviar la realitat modificant les percepcions, com si canviant els noms poguessin canviar la cosa. A vegades té efectes socialment positius; quan jo era petit encara es feien servir paraules perfectament descriptives com invàlid, paralític o subnormal; hi havia persones invàlides per a certes activitats, altres havien quedat total o parcialment paralitzades a causa d’un accident o malaltia, o eren subnormals perquè intel·lectualment estaven per sota del que es considerava la norma. Ara considerem aquestes paraules ofensives perquè descriuen la persona des de la seva principal limitació. Això no ho fem amb els miops, els calbs o els baixos a no ser que ens en vulguem fotre –lleig– o tinguem amb ells aquella mena de confiança que permet segons quina mena d’humor.

Emprar paraules diferents permet deixar de denigrar les persones amb discapacitats físiques o mentals però no en millora el seu estat. Cap coix ha deixat de ser-ho per dir que és una persona amb diversitat funcional. Potser se senti millor, però no caminarà millor. Hi ha realitats humanes immunes a les paraules i a les ideologies.

La línia entre el respecte i la manipulació de la realitat és molt fina. L’infern és empedrat de bones intencions i moltes manipulacions són involuntàries o comencen d’una manera accidental. Encara recordo el dia que un locutor de ràdio, parlant d’una nova normativa de l’Ajuntament, digué que “a partir d’ara, els gossos i les gosses de Barcelona” estaven més protegits. O aquell amic que, amb bona fe, em parlava dels “afroamericans que travessen l’Estret de Gibraltar” sense adonar-se que, si no volia dir negres, havia de dir subsaharians; dir-neafroamericans era una bestiesa. Jo sóc blanc, les persones que pretenia descriure el meu amic blanc eren negres però no tenien cap relació amb Amèrica. El meu amic, a més de bonista, era inculte. El locutor de ràdio també.

Fa uns dies Carme Junyent publicà un article a VilaWeb sota el títol Els límits de la incompetència. Junyent s’indignava –i no és ni la primera ni la segona vegada que ho fa públicament– perquè l’Ajuntament de Barcelona ha decidit inventar-se una paraula grotesca. Algú ha decidit que organitzar un homenatge a una dona devia ser masclista i han decidit organitzar un donanatge, ignorant l’etimologia llatina de la paraula i un bon grapat de bagatge filològic que la Carme Junyent explica molt bé. També és interessant la lectura que en fa Joan-Lluís Lluís.

La correcció política és força antiga, però la que està desconnectada de la realitat que descriu neix del pensament feble i aquest és conseqüència de la incultura. Tots som incultes d’alguna manera, però el que ens distingeix és què fem amb la nostra incultura. Si no la tenim en compte caurem fàcilment en el pensament feble, poc rigorós, mancat d’anàlisi, profunditat i coneixement. Està emparentat amb el pensiero debole descrit pel postmodern Gianni Vattimo i en comparteix el seu relativisme. Tanmateix, mentre Vattimo no pretén justificar la incultura sinó promoure una manera de pensar més oberta i flexible, massa gent confon relativisme amb la llicència per a ser inculte. No heu sentit mai dir que “tot és opinable”? Resulta que la Llei de la gravetat –si més no els seus efectes– no és opinable, la velocitat de la llum s’ha pogut comprovar i la teoria de l’evolució és la millor eina que hem trobat fins ara per descriure la història biològica en aquest planeta. I així amb una muntanya de coses poc o gens opinables fora dels marcs especialitzats.

Un exemple paradigmàtic del pensament feble és la medicina alternativa (sic). El reiki i l’acupuntura mobilitzen “energies” que ningú ha estat capaç de mesurar ni descriure mai en condicions controlades i reproduïbles; l’homeopatia ignora el nombre d’Avogadro –fonamental en la química moderna– perquè Amedeo Avogadro el va descriure dècades després que Samuel Hahnemann s’inventés l’homeopatia; si analitzeu qualsevol preparat homeopàtic tan sols hi trobareu excipient –usualment sacarosa– però gens de principi actiu; per sota del que descriu el nombre d’Avogadro, la substància pretesament continguda és indetectable perquè és absent. Els postulats de Hahnemann –que, paradoxalment, pocs seguidors de l’homeopatia coneixen en profunditat– sostenen que l’aigua “recorda” els elements amb els quals ha estat en contacte. Com que l’aigua té un cicle molt complex i entra en contacte amb una muntanya de substàncies –penseu en la tassa del vàter–, si Hahnemann tingués raó l’aigua seria el producte més tòxic del planeta. Quan us preneu píndoles homeopàtiques vosaltres us preneu sacarosa i els seus prescriptors us prenen el pèl i els diners.

És clar que un munt de gent diu “a mi em funciona”. A l’Antiguitat, els àugurs obrien en canal determinats animals i, en funció de com veiessin les vísceres, feien la seva predicció, sempre obscura, sempre interpretable. Recordem què els passava a bruixes i heretges a l’Edat Mitjana; gent inofensiva era torturada i cremada per pensar diferent i ser una mica rarets. Us asseguro que els àugurs funcionaven i que les bruixes cremades deixaven a les comunitats que se’n deslliuraven molt més tranquil·les. A ells els funcionava. Podem pensar que als xinesos sempre els havia funcionat l’acupuntura, però la mortalitat infantil, a la Xina, només va començar a baixar després de la introducció de la medicina occidental. Tres quarts del mateix va passar amb les vacunes: abans de la seva invenció la mort d’un fill era llei de vida. La pregunta no era si se’n moriria algun sinó quants se’n moririen. La realitat és així de tossuda i mirar cap a una altra banda no la modifica –que li preguntin al nen d’Olot. Actuar en contra de la realitat i a favor dels propis prejudicis es pot anomenar superstició o religió, però no és una manera massa intel·ligent de gestionar el dia a dia. L’altermundisme de la monja constituent no fa que les seves tesis envers la vacunació se sostinguin. Hi ha gent incapaç de separar el gra de la palla i a qui li fa molta mandra la feina, feixuga, de documentar-se i pensar. Ser bo i anar de bo no dóna la raó.

Creure en quelcom perquè a mi m’ha funcionat una vegada és empirisme; creure en quelcom perquè algú amb la formació per saber-ho ho ha investigat amb el mètode adient i ho ha compartit amb una comunitat que ha confirmat els seus resultats és ciència. En contra del que creu molta gent, la ciència funciona a base de teories que tan sols esperen la teoria següent, ja sigui perquè la perfecciona o la refuta. Tan sols les religions i les creences basades en suposades realitats indemostrables es mouen en el terreny de les veritats absolutes. La ciència, no. Un científic és algú avesat a canviar d’opinió, en depèn la seva feina. Potser li reca desdir-se’n, però tots tenim una mica d’amor propi.

Si confonem empirisme amb ciència prendrem mal. Si no comprenem el mètode científic –des de Karl Popper la cosa està força explicada, és una cerca constant, mai un punt d’arribada– anirem pel món a les palpentes. No es tracta que tots siguem científics, sinó d’entendre com treballa la ciència per poder confiar en aquella gent que en sap més que jo pel que fa a la descripció de la realitat que m’envolta. Si no estem disposats a confiar en gent que en sap més haurem d’estar disposats a tornar al paleolític, on la realitat física era abordable per qualsevol persona.

Un altre exemple de pensament feble és la interpretació de certes realitats complexes com la Guerra Civil de Síria. Acostumem a sentir que “Europa hauria d’acollir els refugiats”, que “Occident és culpable de la situació” o que “el problema és que els venem armes”. Ara no posaré en dubte cap d’aquestes afirmacions, el que sí que dubto és que la majoria dels benintencionats que les pronuncien sàpiguen què estan dient.

Per entendre què passa a Síria en particular i a l’Orient Mitjà en general cal tenir algunes nocions. En primer lloc, una idea esquemàtica de la història europea dels últims dos-cents anys. Ens anirà bé entendre què era, com funcionava i com va caure l’Imperi Otomà. Convindrà tenir nocions de qui eren Mark Sykes, François Georges-Picot (Acords Sykes–Picot), Arthur Balfour (Declaració Balfour de 1917), Hussein bin Alí o Thomas Edward Lawrence –més conegut com a Lawrence d’Aràbia–, i quin fou el seu paper en la història de la regió perquè quan diem “la culpa és d’Occident” ells han de sortir retratats. Imprescindible conèixer l’abast geogràfic, la cronologia bàsica i els fets que afecten la regió durant la Primera (1914-1918) i la Segona Guerra Mundial (1939-1945). Interessants són el Wahhabisme, Gamal Abdel Nasser, Mohammed Mossadeq, ARAMCO, Mohammed Reza Pahlavi –àlies Sha de Pèrsia–, Ànwar el Sadat i Ruhol·lah Khomeini –àlies aiatol·là Khomeini. Fonamental entendre què era el Partit Baas i la família Al-Assad. Saber discernir entre Xiisme i Sunnisme, la seva relació i diferència. Afegim-hi la creació de l’Estat d’Israel i les tres guerres –1948, 1967 i 1973, sense comptar la Crisi de Suez de 1956 i l’enquistat conflicte palestí– amb els seus veïns àrabs; amb tot això tan sols haurem gratat la superfície i entendrem que es tracta d’una realitat molt, molt, molt complexa. Ni de lluny sabrem formular solucions.

El que més em sorprèn és que mai he sentit a (gairebé) ningú –encara menys des de la benintencionada esquerra alternativa– dient que una possible solució és militar i passa per envair Síria i tot l’Orient Mitjà. Qui pensi que m’he begut l’enteniment que recordi –si és que ho sap– com es va haver d’acabar la Segona Guerra Mundial o que aquesta opció, la invasió total de la regió, no s’ha provat mai en època moderna ni contemporània. Vol dir això que jo en sóc partidari? No, però la honestedat intel·lectual passa per contemplar, també, aquesta mena d’opcions perquè la realitat humana recent ha passat massa vegades per aquí. No sé com acabar amb la guerra de Síria ni com resoldre la crisi dels refugiats, però sí que sé que la simplificació no és el camí. Si no coneixeu la majoria o cap dels factors que he esmentat ni tan sols esteu en disposició d’entendre què passa, molt menys de receptar solucions. Si creieu que el pacifisme és l’única sortida és que desconeixeu –o oblideu– les conseqüències dels Acords de Munic de 1938 o els efectes reals de la no intervenció de França i Gran Bretanya en la Guerra Civil espanyola. Així de difícil és la realitat, a vegades.

La causa i conseqüència del pensament feble és el periodisme epidèrmic, gallinaci, emocionalment exaltat. És un periodisme fonamentalment inculte perquè no explica les causes profundes del que passa.

Els periodistes incultes i descurats dimiteixen de la seva funció aclaridora. Tan greu fou el tractament que els mitjans donaren al Crim d’Alcasser com el que estan fent de la crisi del refugiats sirians. Pocs passen de l’anècdota, de la foto colpidora, del testimoni espaordidor, de la xifra impressionant; de molt poc interès si el que volem és explicar una realitat composta de milers de fotos colpidores i milers de testimonis espaordidors però a cop de foto i testimoni tindrem la revista pornogràfica del refugiat, no una interpretació que ens ajudi a entendre què passa. Si la premsa no m’ajuda a entendre què passa, de què serveix? Si la principal funció d’un diari és vendre diaris els seus periodistes estan atrapats en una trampa circular impossible.

Nassim Nicholas Taleb, autor de la teoria del cigne negre –res a veure amb la pel·lícula–, afirma que els diaris desinformen perquè han caigut en una narrativa dominant que oculta els fets. Fixeu-vos en molts dels articles que omplen les seccions d’Internacional, Política o Societat; us expliquen una història, us l’expliquen bé, però un cop llegida no enteneu millor els fets. Molt pocs periodistes tenen la capacitat d’explicar una història de manera que el lector acabi entenent millor la qüestió. No tots poden ser Robert Fisk i, posats a triar, prefereixo un bon periodista a un bon narrador. No és el mateix.

Per ser bon periodista s’ha de ser culte, molt conscient dels límits i de la pròpia incultura. Per a ser un bon narrador n’hi ha prou amb ser hàbil; és una habilitat que costa adquirir, però és bona per la ficció literària, no pel periodisme. No és el mateix.

La cultura, entendre el món i adquirir les eines intel·lectuals costa temps i esforç. L’eslògan “un altre món és possible” és cert, però hauria d’anar acompanyat del seu corol·lari: “un altre món costarà molt” o “un altre món serà molt difícil”. El problema no és tan sols obviar aquestes precisions; es parteix d’una narrativa simplificadora que permet que qualsevol que hagi escoltat quatre eslògans cregui que entén qüestions la complexitat de les quals inhabilita la majoria –entre la qual m’incloc– per a prendre determinades decisions.

L’última frontera del pensament feble és el pensament tou, molt practicat per alguns –cada cop més– periodistes catalans amb tan bones intencions com poques llums. Les seves columnes acostumen a ser bombes de sucre que fan les delícies de la tieta catalana, l’única cosmovisió que molta gent té de la vida i, per extensió, en l’única visió legítima. El bonisme com un estèril tapaboques dels que discrepen.

El pensament tou és emocional, posa la narració davant de tot i desinforma. És un pensament deficient perquè va pel món amb un filtre que ho presenta tot de color rosa o de color negre. Prima les experiències personals i anecdòtiques –“era molt bona persona, m’ajudava a pujar la bossa del súper, qui es podia imaginar que posaria una bomba”–, arracona els fets que no encaixen amb la seva història preconcebuda. No és irracional com la religió, és a-racional. Aparta aquella part de raonament que no convé a la pròpia retòrica i no permet que la realitat li espatlli una bella idea, encara menys un bell titular o una feliç pensada. El pensament tou és catastròfic com a eina per conèixer i interpretar la realitat. En mans d’un periodista és una eina de desinformació massiva. Són els diaris que tenim.

Pensar costa. Pensar bé és difícil, exigeix esforç i fer-ho de manera útil –en el sentit que del pensament se’n derivi la comprensió del que ens envolta– costa encara més. Qui cregui que amb quatre consignes es pot anar pel món s’estavellarà contra la realitat, no perquè les consignes siguin falses, sinó perquè rere cada afirmació hauria d’haver-hi feina, reflexió i honestedat intel·lectual. Això no elimina la dissidència ni la discrepància. No hi ha una forma correcta de pensar que ens dugui a les conclusions correctes–una altra deficiència del pensament feble i el pensament tou és pensar després de formular la consigna–; el que sí que hi ha és certa disciplina mental que ens ha de guiar en la nostra relació amb la realitat.

La bona notícia és que si ensenyem els nens a pensar, quan siguin grans no els costarà gens fer-ho. La mala notícia –per a molts pares mandrosos– és que a pensar se n’aprèn a casa. L’escola –l’ase dels cops quan els nostres fills no fan res bé– tan sols és un complement (indispensable).

És impossible que un ésser humà assimili tot el coneixement disponible. Això ens ha de fer humils. Qualsevol intent de saber-ho tot serà tan fútil com ridícul. Un cop hem assumit que la clau no resideix en saber coses, en acumular coneixement, hem de pensar amb mètode. Tan sols si pensem d’una manera flexible però rigorosa serem capaços d’anar pel món discernint entre allò que sabem, allò que no sabem però podem entendre i allò que ni sabem ni podem entendre. Tots, en un moment o altre, ens trobem en una d’aquestes tres situacions.

Tanmateix, qualsevol mètode necessita un mínim de cultura general si no volem córrer el risc de caure sota l’efecte Dunning-Kruger. La Viquipèdia defineix aquest efecte com a:

[...] biaix cognitiu, segons el qual els individus amb escassa habilitat o coneixements pateixen un efecte de superioritat il·lusori, considerant-se més intel·ligents que altres persones més preparades, incorrectament mesurant la seva habilitat per sobre de la realitat. Aquest biaix, és atribuït a una inhabilitat metacognitiva del subjecte de reconèixer la seva pròpia ineptitud. Per contra, els individus altament qualificats tendeixen a subestimar la seva competència relativa, erròniament assumeixen que les tasques que són fàcils per a ells també són fàcils per a uns altres.

Un cas extrem de l’efecte Dunning-Kruger és quan l’individu ni tan sols disposa dels mínims coneixements necessaris per fer-li entendre les coses. Aquest efecte amaga una interessant i divertida paradoxa: jo podria patir-lo, aquest article en seria la prova i no me n’adonaria. A qualsevol lector que pensés que jo en sóc víctima li podria passar el mateix.

Bernat Ruiz Domènech, Contra el pensament feble, núvol.com 09/03/2016