Hiperrealitat i simulacres (Jean Baudrillard)
Jean Baudrillard, una figura imponent del pensament postmodern, no estava interessat en els matisos de la veritat contra la falsedat. Argumentava que havíem anat més enllà d'això. A la seva obra més famosa, "Simulacres i simulació", publicada el 1981, va postular que la societat moderna havia perdut la seva connexió amb qualsevol realitat subjacent. En canvi, vivim enmig de "simulacres": còpies sense original. Penseu-hi un moment: còpies sense original. No suggeria una conspiració, sinó un canvi fonamental en la manera com els signes i els símbols es relacionen amb la realitat. Durant segles, una imatge era una representació d'alguna cosa real. Un mapa representava un territori, una fotografia capturava un esdeveniment. Però què passa quan el mapa arriba primer, dictant el territori? Què passa quan la imatge precedeix i fins i tot crea la realitat que pretén representar? La resposta de Baudrillard va ser el concepte de "simulació". No es tracta només de mentir o fingir; es tracta del col·lapse mateix de la distinció entre el real i l'imaginari. És un món on la còpia és tan perfecta, tan omnipresent, que l'original esdevé irrellevant o simplement desapareix. Allò simulat esdevé més real que allò real: esdevé "hiperreal".
Per entendre aquest viatge cap a la hiperrealitat, Baudrillard va esbossar quatre "ordres" successius de simulacres, que ressegueixen la relació evolutiva de la societat amb els signes:
L'Ordre Sacramental (El bon reflex): En aquesta etapa més primerenca, la imatge és una còpia fidel d'una realitat profunda. S'esforça per ser un reflex veritable, un sagrament. Penseu en una icona medieval, que es creu que conté la presència mateixa del diví que representa. Hi ha una relació clara, directa i respectada entre el signe i la realitat.
L'Ordre Malèfic (La perversió de la realitat): Aquí, la imatge comença a distorsionar o emmascarar la realitat. Esdevé una perversió, un signe que amaga i desfigura. Aquesta és l'era de la propaganda, la ideologia i la producció industrial d'imatges. El mapa ja no reflecteix perfectament el territori; comença a tergiversar-lo per a finalitats particulars, presentant una visió esbiaixada.
L'Ordre de la Bruixeria (L'absència de realitat): En aquesta etapa, la imatge emmascara l'*absència* d'una realitat profunda. Fa veure que hi ha alguna cosa real al darrere, però no hi és. Aquest és el regne del consumisme, els mitjans de comunicació de masses i l'espectacle. Penseu en un centre comercial meticulosament dissenyat: presenta una "realitat" idealitzada i abundant que és completament autoreferencial, emmascarant el buit real o la naturalesa manufacturada de les seves ofertes. El territori ha començat a desaparèixer, però el mapa insisteix que encara hi és.
El Simulacre Pur (L'hiperreal): Aquesta és l'etapa definitiva, on la imatge no té cap relació amb cap realitat. És el seu propi simulacre pur. El mapa precedeix el territori, o el territori mateix es genera a partir del mapa. Això és l'"hiperreal": una realitat més real que la real, produïda a partir de models i desproveïda d'origen. No és una còpia de res; *és* la cosa.
És aquest quart ordre el que realment captura el nostre moment actual. On tot sembla "fabricat" però no hi ha cap fabricació original amb la qual comparar-ho.
Baudrillard va començar "Simulacres i simulació" amb una cita de Borges sobre un Imperi tan dedicat a la cartografia que el seu mapa va créixer fins a la mida del mateix Imperi, i finalment el va substituir completament. Després va afegir la seva pròpia frase clau: "El territori ja no existeix, excepte en el mapa". Aquesta és l'essència de l'hiperreal. No es tracta de ser fals en el sentit d'un engany deliberat, sinó fals en el sentit que el concepte mateix d'una realitat "original" o "autèntica" ha estat absorbit i substituït per la seva simulació. Penseu en Disneyland, un dels exemples preferits de Baudrillard:
"Disneyland es presenta com a imaginari per fer-nos creure que la resta és real, quan en realitat tot Los Angeles i els Estats Units que l'envolten ja no són reals, sinó de l'ordre de l'hiperreal i de la simulació. Ja no es tracta d'una falsa representació de la realitat (ideologia), sinó d'ocultar el fet que allò real ja no és real."
Disneyland funciona com una simulació perfecta, un món imaginari escenificat, per convèncer-nos que tot el que hi ha fora de les seves portes és "real" en contrast. Però per a Baudrillard, tot el paisatge americà —amb els seus suburbis meticulosament planificats, centres comercials semblants a parcs temàtics i experiències mediàtiques curades— ja s'havia tornat hiperreal. És una simulació vasta, que es presenta com a autènticament americana, tot i que el seu propi teixit està construït sobre models i il·lusions. L'hiperreal és a tot arreu:
Telerealitat: és un reflex de la vida real o una versió de la "realitat" escrita, editada i interpretada que esdevé més influent que la vida real?
Personatges en línia: El jo seleccionat a les xarxes socials, sovint meticulosament construït per projectar una imatge ideal, esdevé "més real" que la persona desordenada i imperfecta que hi ha darrere la pantalla.
El cicle de les "notícies": Un flux continu de narratives, sovint desconnectades d'esdeveniments verificables, dissenyades per provocar respostes emocionals en lloc d'informar. Els "fets" esdevenen secundaris a la "història".
En l'hiperreal, les distincions implosionen. El real i l'imaginari s'esfondren en un. La veritat i la falsedat esdevenen irrellevants. La frontera entre subjecte i objecte, intèrpret i públic, desapareix.
Com va assenyalar el mateix Baudrillard, estem constantment bombardejats amb simulacions, fins al punt que distingir entre original i còpia, o fins i tot entre veritable i fals, esdevé una tasca monumental. El gran volum aclapara qualsevol intent de trobar una àncora a la "realitat". Si voleu una explicació visual fantàstica d'aquestes idees, mireu aquest vídeo: Què és la simulació? Baudrillard i Matrix . Internet no només representa la realitat; la produeix. Crea nous territoris, noves identitats, noves experiències que són completament autoreferencials. I en aquest nou "desert del real", la mateixa pregunta de "què és real?" sembla cada cop més irrellevant. Potser, argumentaria Baudrillard, ja ni tan sols *volem* la realitat. Preferim la versió còmoda, controlable i hiperreal.
Philosopheasy, A Deep Dive Into Why Reality Feels Fake?, philosophers.com 20/08/2025
Comentaris