174: Zygmunt Bauman, Societat líquida, incertesa i por.





Les polítiques col·lectives d’assegurança contra les desgràcies individuals, que en el decurs del segle passat van rebre el nom conjunt d’Estat social (Estat “del benestar”), ara són eliminades del tot o en part i retallades per sota del llindar a partir del qual poden validar i sostenir el sentiment de seguretat i, per tant, també la confiança dels afectats en ells mateixos. El que resta de les institucions que encarnen la promesa original ja no ens fa esperar -i encara menys confiar- que hagi de sobreviure a les subsegüents, i imminents, tongades de reduccions.
Amb el desmantellament progressiu de les defenses que l’Estat oferia contra les sacsejades existencials, amb la pèrdua creixent de poder dels mitjans col·lectius d’autodefensa, com ara els sindicats i altres instruments dedicats a negociar col·lectivament, sota les pressions de la competitivitat del mercat que erosionen la solidaritat dels febles, ara són els individus els qui han de cercar, trobar i posar en pràctica solucions individuals a dificultats d’origen social, i han d’intentar fer tot això amb accions individuals i solitàries, equipats amb eines i recursos descaradament inadequats per a la comesa.
Els missatges que els centres de poder polítics adrecen tant als que tenen tota mena de recursos com als desventurats presenten l’eslògan “més flexibilitat” com l’únic remei per a una inseguretat que ja és insuportable, i així dibuixen un panorama en què encara hi haurà més privatització de les dificultats, més solitud i impotència, i sens dubte, encara més incertesa. Exclouen la possibilitat de la seguretat existencial que depèn de fonaments col·lectius i, així, no ofereixen cap incentiu per emprendre accions solidàries; en lloc d’això, encoratgen els qui els escolten a concentrar-se en la seva supervivència individual seguint la divisa del “campi qui pugui”, en un món irremeiablement fragmentat i atomitzat, i per tant cada vegada més incert i impredictible.
La por hi é, saturant l’existència quotidiana de les persones a mesura que la desregulació penetra fins al fons dels seus fonaments i s’esfondren els baluards defensius de la societat civil. La por hi és, i per a molts polítics és difícil resistir-se a la temptació d’aprofitar-ne les reserves, aparentment inexhauribles i àvidament reproduïdes per reconstruir un capital públic esgotat. I l’estratègia de capitalitzar la por també està ben establerta: es tracta certament d’una tradició que es remunta als primers anys de l’assalt neoliberal a l’Estat social.
En un món com aquest no queden gaires roques sobre les quals els individus que passen penes i treballs puguin bastir les seves esperances de salvament i en què puguin confiar si pateixen un fracàs personal. Els lligams humans són còmodament fluixos, però per aquesta mateixa raó també són esgarrifosament poc fiables, i la solidaritat és tan difícil de practicar com és difícil comprendre’n els beneficis i encara més les virtuts morals.
“Obert” i cada vegada més privat de defenses per totes bandes, l’Estat-nació perd el seu poder, que ara s’evapora en l’espai global, i la perspicàcia i destresa polítiques que el caracteritzaven, ara relegades, cada vegada més, a l’esfera de la “política de la vida” individual i “externalitzades” als ciutadans particulars, homes i dones. El que resta del poder i la política a càrrec de l’Estat i els seus òrgans queda gradualment reduït a un perímetre potser només suficient per proveir poc més que un precinte policíac de grans dimensions. L’Estat reduït ho té difícil per ser altra cosa que un estat de la seguretat física de la persona.
Es pot sostenir que la por és el més sinistres dels dimonis que nien en les societats obertes de la nostra època. Però són la inseguretat del present i la incertesa al voltant del futur el que cova i engendra les nostres pors més terribles i més insuportables. Aquesta inseguretat i aquesta incertesa, al seu torn, neixen d’una sensació d’impotència: sembla que ja no dominem la situació, ni com a individus, ni com a grup o col·lectivitat -i, per acabar d’empitjorar les coses, ens manquen els instruments que, elevant la política a nivell en què ja s’ha situat el poder, ens capacitarien per recuperar el control sobre les forces que configuren la nostra condició comuna, tot fixant el ventall de les nostres possibilitats i els límits de la nostra llibertat d’escollir; un control que se’ns ha escapat o ens han arrencat de les mans. Fins que no trobem (o, per parlar amb més precisió, construïm) aquests instruments, no s’exorcitzarà el dimoni de la por. (23-39)
Zygmunt Bauman, Temps líquids, Viena edicions, Barcelona 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"