166: Ramon Alcoberro, Molts cignes … i algun de negre
La pandèmia –i la complicada sortida que s’albira!– ens hauria d’ajudar a reflexionar sobre el paper de l’irracional i l’atzarós en les nostres vides. Podem estar segurs que ens equivoquem i que ens equivocarem tots i tothom en molts moments de la nostra vida. El problema és que no sabem on ni quan. Però si una cosa és segura, és que tots els errors tenen conseqüències. I davant els errors serveix de ben poc “ser conscients del problema”, perquè l’importat és saber com resoldre’l abans que un error esdevingui una bola de neu bruta que t’arrossega pendent avall. Voler reduir el món a teories serveix de poc sense una actitud escèptica de fons que ens permeti problematitzar les obvietats. Diguem-ho d’aquesta manera: una teoria és com una clau. Però no és segur que existeixi la clau que obre tots els panys.
Seguint la metàfora de Taleb és com si al món hi hagués dos països: Mediocristan, on tot està pautat i hem de suportar la pressió del col·lectiu, i Extremistan on estem sotmesos a la teoria “del singular, l’accidental, l’imprevist i el que ningú ens havia dit” (p. 83). Mediocristan és un país molt endreçat, on la gent es dutxa cada dia –o com a mínim prou sovint– però té poca cosa a fer davant els atzars rúfols de la història.
La ment humana pateix tres trastorns cognitius que Talebanomena “el tercet de l’opacitat”. El primer és la il·lusió de comprendre, de creure que podem abolir l’atzar a través de la racionalitat. El segon és la “distorsió retrospectiva” que ens duu a pensar que es podran aplicar en el present les respostes que van servir-nos en el passat. I el tercer és sobrevalorar els fets, sense adonar-nos que entendre els fets significa situar-los en una història, sempre falsa, òbviament, però funcional.
Ningú hauria sabut que hi ha cignes negres si els anglesos no haguessin explorat Austràlia al segle XIX i la pandèmia del 2020 no hauria existit sense avions, globalització i fàbriques xineses que actuen com a monopolis econòmics gràcies a curioses lleis internacionals. Però ningú esperava que Jesucrist naixés en un pessebre i ja ho veieu! On menys s’espera... salta la llebre! En matèria de metàfores animals ningú ha estat tan clar (i tan bèstia!) com Bertrand Russell, que per cert, aquest mes d’abril ha fet cent anys de la seva visita a Barcelona i a Mallorca. Explica Russell que hi havia un gall dindi que cada dia era alimentat dues vegades per una pagesa a hores fixes. Van passar una setmana, un mes i molts mesos... i sempre li arribava el menjar a la mateixa hora. El gall dindi va imaginar-se que podia establir una llei científica amb tots els ets i uts: “aquí es menja dos cops al dia”... i es va arribar a creure (santa ingenuïtat) que la mestressa era molt bona dona. Fins que la vigília de Nadal, la mestressa per comptes de donar-li el pinso li va tallar el coll. Vet aquí el que passa a la gent que s’equivoca creient que el món està ben endreçat. Però Russell tal vegada no la va encertar del tot. El conte del gall dindi potser no acaba aquí. Vagi vostè a saber si el gall dindi no amagava algun coronavirus en la carn tendra. La continuació del conte que la faci Stephen King.
Comentaris