Habermas i Catalunya.



Jürgen Habermas (1929), per exemple, va forjar almenys tres marcs conceptuals que, en el seu moment, van il·lustrar el pensament alemany, van impregnar certes àrees de la vida social del seu país i van mirar d’entendre i resoldre determinats mals de les societats contemporànies, la d’Alemanya i d’altres. Quant al nacionalisme, per exemple, que és el gran tema generador de la seva filosofia pel sol fet que és fill del III Reich —va formar part, amb massa poca edat, de les Joventuts Hitlerianes—, aclaparat Habermas per aquest schlechtes Gewissen hegelià, o mala consciència que ha perseguit durant dècades la intel·lectualitat alemanya, n’estava més que immunitzat.

Habermas, és clar, detesta aquest constructe fantasiós i falsari: el rebenta, li fa terror i li provoca nàusees. Però això és fruit d’un fet tan elemental com que el nacionalisme alemany, que va pouar la seva ideologia de la lliçó de Vico, i després la de Herder, va portar a la llarga, com sap tothom, fins a les múltiples barbaritats de la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust. Justament per això el filòsof s’ha preocupat tota la vida de plantejar teories capaces —un desig— d’evitar que el fantasma del nacionalisme alemany —que ara reviu, allà i a d’altres països de la Comunitat, sota la forma de xenofòbies i l’exaltació de “la pròpia identitat”, com hauria dit Jordi Pujol— pugui aixecar el vol altra vegada.

Per això Habermas va parlar, a l’inici de la seva carrera, d’una “esfera pública” que estaria presidida per una “acció comunicativa”, això entès com la capacitat de tots els membres d’un Estat nació de resoldre racionalment i dialògicament tots els trencacaps que s’hi poden presentar. Va creure que una nació basada en el principi d’unicitat ètnica —això ens fa pensar en Estat Català, tan admirat pel president Torra— és contrari a tota idea d’emancipació universal entre els membres d’una societat plural (com la nostra). Més encara: els llaços de solidaritat entre els membres d’una nació són emocionals, sentimentals i afectius, i són, per tant, incompatibles amb la “raó comunicativa” que Habermas considerava necessària per assolir una “esfera pública” o “societat civil” capaç de contrarestar enraonadament el pes, sempre inert, de l’Estat entès com a sistema abstracte de legalitats.

Amb el temps, atès que els individus i les societats es comuniquen cada cop menys per mitjà de l’element del llenguatge enraonat, i més gràcies al magma estòlid i improductiu de l’opinió comuna, internet i Twitter, Habermas va proposar una segona cosa: el “patriotisme constitucional”. Si cadascú, en un país, l’enfila per allà on vol, almenys podrem posar-nos d’acord que una carta magna, referendada per una gran majoria de la població, pot establir un marc de garanties legals i de moralitat suficient per no fer esclatar les costures d’un sistema jurídic i polític democràtic. Però tampoc no es pot dir que aquesta societat basada en el respecte del marc comú d’una legalitat assumida per tothom resulti suficient: Catalunya, per exemple, rebenta tossudament, ara com ara, totes les costures d’aquesta segona proposta de Habermas, encara que sigui un fet que una constitució no és de cap govern, sinó de tota la ciutadania, i la garant de les llibertats individuals, que són les importants.

Per fi, als últims anys el filòsof alemany ha parat atenció —com Max Weber— al pes de la religió en la consolidació d’una societat; cosa que només es podia plantejar en un país, com Alemanya, de sòlida religió protestant: una religió del Llibre, com la jueva —quina garantia!—, i amiga d’aquell Gesang, o càntic comunitari, entonat pels fidels “com una sola ànima” a les seves esglésies. “L’essència de l’humà —va escriure— podrà ser rescatada gràcies als continguts essencials de la seva tradició religiosa”.

Jordi Llovet, Habermas i l'independentisme, El País 24/05/2018










Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

Zombificació.