diumenge, 1 de maig de 2016

L'analogia del gat negre en l'habitació fosca.

Gat negre en habitació fosca

Existeix una vella analogia que circula des dels anys 90 del segle XIX que molts grans pensadors han comentat o utilitzat, atribuïda equivocadament a diferents autors i que és, encara avui en dia, una esplèndida metàfora del pensament humà. Curiosament, l'escenari inicial és el mateix que el de la cèlebre paradoxa que Erwin Schrödinger va idear per discutir els fonaments mateixos de la física quàntica: un gat amagat dins d'una caixa. En aquest cas, el físic austríac prepara un sofisticat experiment mental perquè un observador extern especuli, abans d'obrir la caixa, si hi trobarà el gat viu o mort. Així s'arriba a la contradictòria conclusió que l'animal està alhora viu i mort.

El gat de Schrödinger s'utilitza encara avui per exercitar el caràcter no intuïtiu d'aquesta disciplina de la física moderna. L'altra metàfora és d'un genial i sorneguer autor anònim i arrenca també de la idea d'un gat negre dins d'una habitació fosca, el que passa és que en aquest cas l'observador entra dins del fosc habitacle amb el propòsit de buscar-hi un gat negre. És la metàfora del gat negre en una habitació fosca.

La situació li serveix a l'autor per comparar les actituds d'un filòsof, un metafísic, un teòleg i un científic davant la comprensió del món. Així doncs, fer filosofia és com estar en una habitació fosca buscant un gat negre. Fer metafísica és com estar en una habitació fosca buscant un gat negre que no és allà. Fer teologia és com estar en una habitació fosca buscant un gat negre que no és allà i de sobte cridar... «¡Ja el tinc!». I fer ciència és com estar en una habitació fosca buscant l'interruptor de la llum per comprovar si allà hi ha un gat negre o no.

L'analogia té algunes variants que es poden aplicar per discutir moltes situacions diferents. A alguns els ha servit per agrupar ciència i filosofia per una banda com a disciplines que investiguen i reflexionen a la recerca de la veritat, en contrast amb la teologia, que ja està en possessió de la veritat abans de posar-se a investigar. No obstant, la metàfora serveix per aturar-se a reflexionar sobre qualsevol forma de coneixement complex: sociologia, economia, política…

És més que probable que l'autor de la metàfora del gat negre en una habitació fosca fos d'ofici científic, un pensador amb ganes de provocar els amics i col·legues que abusen de creences i tradicions en la seva feina. Però atenció, tot té graus en aquest món. La ciència és (pot definir-se així) com la manera de comprendre la realitat que utilitza la mínima quantitat d'ideologia prèvia. Però el mínim no sempre és zero. Tot depèn de la complexitat del racó del món que un pretengui comprendre. La física necessita, per tant, menys ingredients ideològics que la biologia, la biologia menys que la psicologia, la psicologia menys que l'economia, l'economia menys que la política… No obstant, l'actitud de l'aproximació científica està clara: no injectar creences allà on encara hi arriba la raó, l'objectivitat, la intel·ligibilitat i el mètode dialèctic entre el subjecte i l'objecte de coneixement.

És una qüestió de prioritats: les esquerdes de la ciència s'omplen amb pasta d'ideologia. La biologia conté més ideologia que la física. Per això, a la Universitat de Harvard es va parlar durant una certa època d'evolucionistes més aviat d'esquerres i d'evolucionistes més aviat de dretes. Que l'hi preguntin si no al gran E. O. Wilson pels retrets que va suportar de col·legues com els no menys cèlebres Stephen Jay Gould, Richard Lewontin o Ruth Hubbard… Els crítics eren d'esquerres, però Wilson no era de dretes. I el temps li està donant la raó. Molts dels neologismes científics que Wilson va encunyar sota una autèntica dutxa de crítiques ideològiques s'han anat imposant fins a arribar a la glòria, que no és una altra cosa que el seu ús comú i quotidià en la pràctica científica. És el cas de la sociobiologia o de la biodiversitat.

Algunes disciplines del pensament complex com són la psicologia, l'economia o la política sovint treuen pit pel seu caràcter científic. Això està molt bé. Però atenció amb la persistent tendència de tants intel·lectuals a fer trampes. El caràcter científic no es demostra pels quilos d'aparell matemàtic que s'exhibeixin, com fan alguns biòlegs i economistes; ni per la profusió de cites de grans i prestigiosos científics, com fan alguns psicòlegs i sociòlegs; ni pel segrest i l'aplicació directa de teories modernes de la ciència, com han fet tants polítics i teòlegs (pobra física quàntica, pobra relativitat). El caràcter i el talent científic es demostren únicament amb el mètode, amb el sentit crític i amb el respecte escrupolós per l'error, o sigui, buscant l'interruptor de la llum a la cambra fosca.

Jorge Wagensberg, Gat negre en habitació fosca, periodico.cat 30/04/2016