Que aixequin la mà els masclistes de la sala.

Que aixequin la mà els masclistes de la sala. Ningú, oi? Proclamar-se masclista és políticament incorrecte. Ningú ja no qüestiona el dret de la dona a accedir al mercat laboral o a la universitat. Dimarts se celebra el Dia Internacional de les Dones i les lleis i la societat són avui teòricament igualitàries, però tot i els avenços evidents, continuem sent una societat masclista. “El discurs és igualitari però després no respon a la pràctica”, diu la sociòloga Sara Moreno. Es reprodueixen models tradicionals. “Un dels problemes és que a la generació filla de la democràcia se la va educar en un hipotètic context d’igualtat però a casa es reproduïen els rols tradicionals d’home i dona i això condiciona molt”, afegeix. Han desaparegut les formes més evidents de masclisme -una dona ja no necessita el permís del seu marit per obrir un compte bancari- però el masclisme agafa formes més subtils. “Vivim en una societat patriarcal. El masclisme ha suavitzat les formes per adaptar-se als nous temps i, en el fons, tots som còmplices d’un sistema que perpetua aquestes actituds”, diu el sociòleg i professor de la UdG Paco Abril. Repassem algunes de les formes que adopta el neomasclisme.

Nens ‘guerrers’: eduquem diferent nenes i nens

Al costat de nous models masculins conviuen actituds molt masclistes que, segons els sociòlegs, tenen el seu origen en la manera com eduquem els nens i les nenes. “Des que neixen als nens se’ls segueix tractant com els protagonistes i se’ls educa com a guerrers i triomfadors que han de ser durs, i de la nena s’espera que sigui tranquil·la, protectora i es porti bé”, apunta la sociòloga Marina Subirats, que assegura que als tres anys els nens ja tenen adquirida la jerarquia de gènere i es creuen superiors a les nenes perquè la societat així els hi ha transmès a través de diferències en el joc i les joguines, els colors o els dibuixos. Elles, princeses Disney i color rosa. Ells, superherois i color blau. “I a partir d’aquí, els masclismes es van desenvolupant”, alerta Subirats, que assenyala el pati de l’escola com un altre focus de micromasclisme, ja que s’ha imposat com a únic model de joc la pràctica de l’esport en què el nen és el protagonista. “Fins que no eduquem els nens i les nenes sense aquests mandats de gènere, serà difícil canviar les coses, però primer hem de transformar la societat; és un peix que es mossega la cua”, raona Abril. No és només l’educació que reben a casa, és també el que veuen: dones mestres a l’escola bressol i professors a la universitat.

Rols sexistes en les relacions adolescents

Què ha passat perquè hi hagi adolescents que reprodueixin en les seves relacions actituds com la gelosia, el control o la possessió? “Això -opina Sara Moreno- no es pot desvincular d’una societat de consum que dóna missatges masclistes i que hipersexualitza el cos de la dona”. Les pel·lícules, les cançons i alguns programes televisius reprodueixen relacions desiguals entre home i dona en què es potencia la imatge de dona sexi i provocativa i d’home fort i mascle.

“Els nois segueixen creient en la masculinitat agressiva i potent que recorre a l’extrem i a la violència per reafirmar-se”, diuen Margarita Petit i Montse Prat, autores de l’estudiPrevenció de la violència de gènere en l’adolescència. L’amor romàntic i els estereotips “posen les bases per instaurar una relació d’abús i submissió que acabarà en violència”, sostenen. Un terç dels joves pensen que és normal que ells controlin les seves parelles, i el mòbil i les noves tecnologies es posen al servei del masclisme.

Els micromasclismes de la vida quotidiana

Anar a un concessionari i que el venedor s’adreci majoritàriament a l’home o demanar una cervesa i un refresc i que s’assumeixi que la cervesa és per a l’home. La vida quotidiana és plena del que s’anomena micromasclisme, actituds gairebé imperceptibles que hem acceptat com a normals. El llenguatge quotidià és ple d’expressions masclistes, però també l’imaginari col·lectiu. Els joves reconeixen que un noi que lliga està ben valorat mentre que a una dona se la considera una fresca. ¿I quants homes no han compartit en els grups de WhatsApp vídeos o acudits sexistes mentre pensen que ells són d’allò més igualitaris?

“Vivim en un context en què té més valor el que és construït com a masculí per sobre del que és construït com a femení, i aquest és l’origen dels micromasclismes”, raona Moreno, que apunta que si existeix el micromasclisme és perquè la feina es distribueix de forma “desigual”: “La remunerada és responsabilitat principal de l’home, i la domèstica i de cura, de la dona”.

L’arribada dels fills, font de desigualtat

Les parelles joves són teòricament igualitàries fins que arriben els fills. Llavors és quan es tradicionalitzen. En parelles sense fills els homes assumeixen una part important de les feines de casa -tot un avenç respecte de generacions anteriors- però a mesura que la càrrega familiar augmenta i les responsabilitats professionals també, ells donen prioritat al vessant laboral, conclou l’estudi Ideals igualitaris i plans tradicionals: anàlisi de parelles primerenques a Espanya. “No és com abans, que els homes no entraven ni a la cuina. Ara hi entren però un «què vols que faci?» és molt diferent a ocupar-se realment de l’organització de la llar”, diu Subirats. En la majoria de parelles estudiades, els homes es conformen amb el rol de cuidador secundari i argumenten que no agafen excedències ni reduccions de jornada perquè els penalitzaria en la seva carrera professional (i a la dona, no?), no està ben vist a l’empresa o no volen reduir ingressos. A vegades, la decisió pot semblar racional: qui es redueix la jornada és qui té un sou inferior. Però la pregunta clau, segons Moreno, és: per què cobra menys, la dona?

Maternitat intensiva: dones que no deleguen

Així com hi ha moltes formes de ser pare també hi ha molts tipus de maternitat, i hi ha dones que estan convertint la maternitat en una qüestió “identitària” que “dificulta la implicació dels pares i reforça els rols de gènere”, diu Moreno. És un espai en què la dona vol conservar el protagonisme. Elles assumeixen que “cuidaran els fills més bé que ningú i no deixen espai a l’home”, indica Abril. I homes que, per comoditat, ho accepten: “Ella ho fa millor”. Si el canvi és només individual, però no social, la mare pot sentir-se culpable si cedeix a l’home tot el pes de la criança. No està ben vist. En canvi, a ells no se’ls qüestiona que passin moltes hores a la feina.

Noves masculinitats: pares compromesos

No obstant, també han sorgit moviments que reivindiquen una nova masculinitat. Però amb permisos de paternitat de 15 dies no ho tenen fàcil. “La societat no facilita que es dediquin a la cura dels fills”, apunta Abril. El masclisme ha atribuït als pares només la responsabilitat de ser proveïdors i molts s’han perdut l’experiència de participar plenament en el desenvolupament dels fills i se n’han desvinculat emocionalment. Això explicaria que tant nois com noies diguin que tenen més bona comunicació amb la mare, cosa que reafirma el rol de mare cuidadora i pare poc predisposat al diàleg. Calen nous referents paternals perquè són la clau per configurar el concepte d’home en generacions futures, ja que els nens reproduiran el que vegin a casa. I aquest és el camí cap a una societat més igualitària.

Lara Bonilla, El masclisme s'adapta als nous temps, Ara 06/03/2016