diumenge, 6 de març de 2016

La poesia i la paraula verdadera (Marina Garcés).

Fa pocs dies vaig acabar una conferència fent una declaració de confiança crítica i poètica en la paraula, en la possibilitat de trobar una paraula vertadera. Era una conferència on començava parlant del canvi climàtic, del perill d’extinció de l’espècie humana, de la degradació ambiental i del malestar social i personal que produeix el capitalisme actual. Hi descrivia les diferents maneres com se’ns planteja avui l’esgotament del temps vivible, és a dir, del temps en què encara podem intervenir sobre les nostres condicions de vida. I de la nova experiència de l’irreparable, que és un tomb en l’experiència històrica de l’irreversible. El temps irreparable de la catàstrofe és avui, com explica Svetlana Aleksiévitx al seu llibre Voces de Chernóbil. Crónica del futuro, la catàstrofe del temps.

Davant d’això, acabar invocant la poesia pot sonar ridícul. I jo mateixa me’n vaig sentir, de ridícula, fent servir una paraula aparentment tan innòcua i tan gastada. La poesia. Què pot la poesia davant de la fi del món? Els experts i els tecnòcrates esclaten a riure. Que riguin. Si alguna cosa ens ha ensenyat aquesta situació anomenada crisi, és a dir, aquesta etapa de degradació, descomposició i destrucció de les promeses de benestar i de progrés per al conjunt de la humanitat, és que allò que sabíem no serveix per relacionar-nos amb el nostre futur. O el que és pitjor: que ens amaguem en categories i esquemes del passat per justificar que aquestes promeses només alimentaran el benefici d’uns quants. “ Nos hallamos ante una nueva historia. Ha empezado la historia de las catástrofes. Pero el hombre no quiere pensar en esto [...], se esconde tras aquello que le resulta conocido. Tras el pasado ”, diu Aleksiévitx en aquest mateix llibre.
La poesia no és lletra escrita en vers. No és ofici, només, de poetes. És la capacitat que tenim de confiar en la possibilitat de trobar una paraula vertadera que trenqui la confusió entre el morir i el matar i obri i desplaci, així, el sentit del que estem vivint. La poesia com a ornament és la neutralització de la poesia, com la filosofia com a teoria és la neutralització de la filosofia. Filosofia i poesia, si és que aquesta i separa alguna cosa més que moments i modes de l’expressió, són la combinació necessària de la insubmissió radical al sentit únic del món i d’una ampliació dels contorns de l’ànima humana. Ànima: una altra paraula ridícula de pronunciar avui, si no fos perquè la podem acostar a altres paraules com l’ànim, l’animació, l’animat, l’animal... No és res de superior: és la condició de tot ésser viu. Quins són doncs els contorns de la nostra vida vivible? La poesia anima tota filosofia, tot ofici, tota mirada sincera, tota ciència necessària i tota política valenta que els assalta i els obre, que els diu i els comparteix.
Marina Garcés, Trobem, encara, les paraules, Ara 06/03/2016