divendres, 4 de març de 2016

El món perceptiu augmentat.



El món perceptiu, també anomenat unwelt -que en alemany vol dir 'entorn'-, és el conjunt d'estímuls que un ésser viu és capaç de percebre del seu ecosistema. Aquest entorn és subjectiu perquè allò que els éssers vius són capaços d'experimentar està inexorablement condicionat per la seva biologia. Cada espècie té els seus propis receptors sensorials -les seves pròpies antenes biològiques- i per tant la seva pròpia finestra a la realitat. Els ulls humans, per exemple, ens permeten veure una franja determinada de l'espectre electromagnètic, però no els rajos ultraviolats, com els ulls de les abelles, ni els infrarojos, com els de les serps. El nostre nas és una cafetera russa comparat amb el dels gossos, que tenen milions de receptors olfactius, les orelles dels ratpenats capten moltes més freqüències sonores que les nostres i les vaques i els ocells poden sentir els camps magnètics. 

La biologia, doncs, és molt flexible i ha creat diferents tipus de receptors que determinen els senyals que rep el cervell. Els humans tenim els que ens han tocat, però com que som capaços de crear tecnologia, podem utilitzar-la per ampliar la capacitat de la closca que ens ha estat donada per defecte. Per tant, podem ampliar el nostre món perceptiu. No és cap concepte futurista, això ja es fa. Quan es va començar a plantejar el repte de dissenyar implants coclears o retines artificials -que avui dia ja n'hi ha-, molts científics van vaticinar que seria impossible aconseguir que funcionessin. Pensaven que, si es proporcionava informació sensorial a través d'un canal inusual, el cervell no seria capaç d'entendre aquell nou llenguatge, diferent del biològic. Es van equivocar. El cervell humà és un as reconeixent patrons i acostumant-s'hi. 

Actualment ja hi ha dispositius que envien senyals acústics a la còclea a través de vibracions a les dents, de manera que poden prescindir de la cirurgia. El cervell entén aquests senyals i els tradueix perquè la persona tingui una experiència sonora. Pel que fa a la visió, a banda de les retines artificials, ara hi ha dispositius que permeten als cecs veure a través d'estímuls sonors -com els ratpenats- o tàctils. Per exemple, el Brainport. Consta d'unes ulleres amb càmera que envien les imatges captades a un elèctrode que la persona es posa a la llengua, on tenim una gran resolució sensorial. La persona sent a la llengua les formes dels objectes que té al davant, i amb unes setmanes de pràctica el cervell és capaç de crear imatges amb aquesta informació. Amb el Brainport, els cecs poden practicar escalada i encistellar un paper arrugat en una paperera! També hi ha -en fase de desenvolupament- diverses pròtesis amb sentit del tacte. Tindran sensors electrònics que enviaran senyals elèctrics al cervell, que els entendrà i podrà fer sentir a la persona allò que toca amb la seva ma biònica. 

Queda clar, doncs, que el nostre cervell, que és molt llest, pot entendre informació nova i convertir-la en una experiència sensorial independentment de la naturalesa del receptor que el connecti amb el món exterior. Només cal que fabriquem els receptors. Així, amb gadgets que enviessin al cervell els senyals elèctrics adequats, podríem veure en 360 graus, orientar-nos a través de camps magnètics o rebre ones de ràdio. Ho explica molt bé el neurocientífic nord-americà David Eagleman: "A mesura que avancem cap al futur, podrem triar cada cop més els nostres propis dispositius plug and play. Deixarem de ser una espècie natural, en el sentit que no haurem d'esperar els regals sensorials que ens dóna la Mare Natura en la seva escala temporal, perquè ella, com fa tota bona mare, ens ha donat les eines que necessitem per construir les nostres pròpies experiències".

Àstrid Bierge, Superhumans, El temps 09/02/2016