Contra el silenci de les majories.

El novembre del 1946, Albert Camus va publicar al diari Combat , que ell havia ajudat a fundar en la clandestinitat del París ocupat, un article amb el títol El segle de la por : "El que més impressiona en el món en què vivim és, en primer lloc, i en general, que la majoria dels homes (llevat dels creients de totes les espècies) estan privats de futur. No hi ha vida viable sense projecció en el futur, sense promesa de maduració i de progrés. Viure contra el mur és la vida dels gossos". El mateix Albert Camus assenyalava la via per trencar aquest mur: els homes ordinàriament se n'han sortit "per la paraula i pel crit". És a dir, per la política. Per la capacitat de dir no que caracteritza "l'home revoltat", prèvia a la possibilitat de dir sí .

La por com a tècnica de submissió, la política com a resposta. "Ningú parla, llevat dels que es repeteixen", deia Camus. Exactament el mateix que passa avui. Europa es desinfla sobre la base de les majories silencioses -model de virtut pública, segons Rajoy- i del discurs de pinyó fix que assegura que no hi ha alternativa, "que es fa el que s'ha de fer i no es pot fer altra cosa". El silenci de les majories és inefable. La negació de l'alternativa viola l'essència de la democràcia. I així es van fent passos cap a l'autoritarisme postdemocràtic. L'últim exemple és Mario Monti. Imposat per la troica europea per dirigir Itàlia sense passar per les urnes, ara es mostra disposat a seguir governant quan se li acabi el mandat l'any vinent, però amb una condició: no presentar-se a les eleccions. On som? Aturats davant d'un mur que només la paraula podria demolir. Però la política renuncia a la paraula: determinisme econòmic i majories silencioses. Por i servitud. Curiosament, a Catalunya, per un camí per a molts inesperat ha retornat la política. I tothom s'ha vist posat a prova: el silenci no computa. En el clima de pessimisme s'ha obert alguna escletxa. Un forat per mirar el futur. I alguns s'esveren, apel·len a la por i mostren murs infranquejables. Preferien el silenci de l'habitació sense vistes.

Josep Ramoneda, El mur, Ara, 30/09/2012