Aplicació del principi d'objectivació.

¿Què significa comprendre en ciència? De vegades comprendre consisteix a descobrir un conjunt de causes que determinen necessàriament la realitat observada. La causalitat permet comprendre: la seva mala vista -efecte- es deu a una cataracta -causa-. Però no sempre és així. A vegades la realitat no està conduïda per causes sinó que està governada per lleis (la trajectòria el·líptica d'un planeta al voltant del Sol es dedueix matemàticament de les lleis de Newton). Però tampoc és sempre possible trobar lleis. En moltes ocasions la realitat s'explica amb l'ajuda d'algun mecanisme fonamental (la diversitat biològica s'explica amb la idea darwiniana de la selecció natural). Però no sempre és així. En no pocs casos, comprendre significa senzillament classificar (una eina abandonada en unes golfes pot resultar incomprensible però deixa de ser-ho si la descobrim, ben desada, a la seva caixa d'eines). La comprensió fa possible la predictibilitat, és a dir, la generalització en el temps (cap enrere i cap endavant) i en l'espai (una cataracta és presagi de ceguesa, els eclipsis es calculen segles abans i segles després de passar, la diversitat de les illes Galápagos es comprèn igual que la del Sàhara).

¿Què significa, doncs, comprendre? ¿Què té en comú la causalitat amb l'inductivisme o el convencionalisme? Comprendre un tros de realitat és buscar i trobar el que té en comú amb uns altres trossos. Comprendre és buscar coincidències entre les diferències, convergències entre les divergències: l'opacitat del cristal·lí és el que comparteixen totes les cataractes, les lleis de Newton és el que comparteixen tots els moviments clàssics, la selecció natural és el que està darrere de qualsevol episodi d'evolució biològica. La intel·ligibilitat de la realitat és una de les hipòtesis fonamentals de la ciència intuïda ja per l'escola jònica de l'antiga Grècia. És l'arrel profunda de l'anomenat segon principi del mètode científic: la realitat existeix i es pot comprendre.

La policia que investiga un crim també aspira a comprendre'l científicament amb el propòsit de saber anticipar-se a uns altres. I la veritat és que tot anava molt bé fins que va sorgir el fantasma de Heilbronn.

El 27 d'abril del 2007, durant una operació policial a la ciutat de Heilbronn (Alemanya), una agent de 22 anys, Michele Kiesewetter, va ser assassinada al seu cotxe. L'única pista es va trobar al seient del darrere: un ADN que també apareixia a la base de dades de la policia com a present en una gran diversitat de fets criminals des del 1993. Pertanyia a una dona desconeguda anomenada des d'aleshores el fantasma de Heilbronn. El més xocant del cas era l'enorme diversitat de delictes (assassinats, robatoris, agressions), indrets (els més variats contextos a França, Àustria i Alemanya), tipus de delinqüents involucrats (bandes, gàngsters, terroristes europeus i islàmics, simples pispes) que tenien com a únic element comú l'ADN del fantasma. ¿Quina classe de psicòpata podia tenir una bogeria tan complexa, tant de talent criminal i aquella omnipresència? La comprensió d'aquesta sèrie de crims contenia, per pur mètode científic, la participació del fantasma. ¡Incomprensible comprensió! La policia estava desconcertada, perquè era el primer assassí en sèrie de la història que no exhibia un mínim patró en el seu comportament.

Un científic assessor de la policia va resoldre finalment el misteri. No es tractava de prescindir del mètode científic sinó d'insistir-hi. La idea no consistia a canviar de resposta sinó de pregunta. En lloc de preguntar el que tenien en comú els casos observats es va passar a preguntar el que tenien en comú tots ells i els seus respectius materials d'observació. Els investigadors feien servir uns bastonets amb cotó a la punta per prendre mostres d'ADN (com els que s'utilitzen per a les oïdes). En tots els casos en què s'havia detectat la presència del fantasma, i només en ells, s'havien utilitzat bastonets d'una mateixa empresa. Una anàlisi va demostrar que portaven el famós ADN de fàbrica. El misteriós fantasma de Heilbronn va resultar ser una innocent empaquetadora de Greiner Bio One que no es posava els guants per treballar. De fet, l'empresa garantia esterilitat microbiològica però no puresa respecte de l'ADN.

EL que va fallar era ni més ni menys que el primer principi del mètode científic, també anomenat principi d'objetivització segons el qual l'observador ha d'observar de manera que l'observació distorsioni el mínim possible allò que s'observa. L'error va costar 20.000 hores de treball i 25 milions d'euros, però no va suposar una excepció a la regla sinó un bon exemple de la seva aplicació incorrecta.

Jorge Wagensberg, El fantasma de Heilbronn, El Periódico.cat, 22/09/2012