El paper de l'esquerra a Catalunya.

Els avantatges d’una ruptura encara s’han d’explicar (fora de les raons emocionals) si més no de manera metòdica i fiable. Els qui en són partidaris s’han de sentir obligats a debatre amb els qui no ho són per tal que el debat deixi l’estrat emotiu i faci camí cap a la racionalitat empírica. La urgència més evident és l’esforç de discussió clarificadora i oberta, consistent i solvent que posi a la vista la immensa quantitat d’incògnites obertes ara davant del ciutadà i la considerable quantitat de motius que provarien taxativament la pèrdua o la devaluació immediata de les condicions de vida. Els esperits més disposats al sacrifici ideològic resistirien la prova tant si les dades aconsellen la secessió com si no, però es tracta de demanar a la resta de ciutadans si el balanç de guanys i pèrdues els resulta convincent.

Si l’objectiu més alt de la política d’avui i de demà és aturar el desballestament de l’Estat del Benestar i fer front a la crisi, ¿d’on es dedueix la utilitat del procés d’independència per ser el que cal ser ara d’acord amb una mirada d’esquerra: radicalment prudent perquè la situació social és radicalment fotuda? Els socialistes necessiten l’aliança còmplice del PSOE. Dic còmplice perquè ha de ser escollida per ambdues parts i dic parts perquè el nou context català fa indefugible la visualització política i mediàtica d’un PSC deslligat del PSOE i, alhora, políticament compromès amb la socialdemocràcia i no amb la independència. És una estratègia amb risc perquè pot desactivar encara més el votant del PSC a les generals però la situació catalana fa temps que demana al PSC aquest cop de força per tal de garantir per a Catalunya la plenitud independent i alhora la plenitud socialdemòcrata dins de Catalunya. Les ha de fer juntes totes dues jugades, sense complexos de cara al PSOE, però també sense complexos de cara a la societat catalana: no, el socialisme català no és independentista, però és independent. És ben cert que la bandera utòpica i il·lusionant seguirà en mans d’altres, però és potser aquesta també la nova virtut que ha d’exhibir: desactivar el tremp mobilitzador d’una idea amb la força de convicció de la raó pragmàtica i fins i tot utilitària: un altre cop, solidària amb la majoria.

Hi ha un avantatge més dins d’aquest replantejament estratègic, i força decisiu. A Catalunya, i de forma molt general, s’ha reaccionat encesament al davant dels disbarats i les grolleries que un sector de la classe politicomediàtica espanyola, mal educada democràticament, ha anat deixant anar sobre l’entelèquia estranya que som els catalans. La seva equivalència és òbviament la mateixa insensatesa escruixidora que deplora els espanyols com una altra entelèquia d’espant. L’exigència tant del PSC com d’ICV amb si mateixos no hauria d’estar tan dirigida a menystenir aquestes flatulències patriòtiques —les de totes bandes— com a contestar-les rebaixant la seva significació política, desactivant la seva virtualitat inflamable de forma contundent i directa. Desdramatitzar les ofenses és funció necessària d’una esquerra cohesionadora i allunyada de les febrades polaritzadores perquè no ajuda gens la seva pròpia causa ideològica i, en canvi, afavoreix un independentisme que s’ha carregat de raó nodrint-se de les veus de la insensatesa aliena, per descomptat, i també pròpia. L’esquerra té l’obligació civil de seguir sent esquerra pedagògica, fins i tot per una raó de càlcul: visualitzar com a perfil d’esquerres la voluntat de no explotar de forma maniquea el mercat de les emocions i l’espiral de la irracionalitat.

L’independentisme té, però, l’aura incontestable ara mateix d’una mobilització progressista i de canvi que ha funcionat com a miratge il·lusionant també dins de l’esquerra socialdemòcrata. Ha fet desinflar o fins i tot dissoldre al núvol mediàtic l’autèntica direcció de les propostes d’esquerres: no parlo ara de la dimensió municipal de l’exercici de poder; no parlo tampoc de la sensibilitat catalanista de molts dirigents i votants d’esquerres; parlo de la construcció d’un model de país on el ciutadà identifiqui com a prioritat política la preservació decidida, solidària i militant d’un Estat del Benestar potent.

No crec que la independència sigui la bandera progressista d’avui. L’objectiu veritablement central del progressisme ha de ser blindar o si més no protegir l’Estat del Benestar en front d’ofensives de ruptura independentista i en front de l’ofensiva desmantelladora del liberalisme capitalista disposat a tot. Frenar totes dues ofensives és un compromís indefugible de l’esquerra si es tracta d’esquerra. I el fre en el nostre cas passa per donar gas a la transformació negociada i autèntica de la relació amb Espanya, no per la via de devaluar i debilitar encara més les condicions actuals de l’Estat.

Ben poques vegades a la història recent —només a la Transició— la conjuntura ha estat tan dramàtica com ho és la crisi actual. La resposta conservacionista és ara políticament progressista i la garantia més plausible de preservació de l’Estat del Benestar. No és que ara no toqui la independència, és que l’esquerra ha de restituir a Catalunya la seva complicitat activa i desacomplexada amb l’esperança d’una continuïtat reformista dins d’una Espanya que ha estat clau determinant de la seva mateixa prosperitat.

Jordi Gracia, Enigmes de l'esquerra a Catalunya, Quadern. El País, 26/09/2012
http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/09/26/quadern/1348686016_014545.html