Gràcies Alejo.

El sobiranisme català no agrairà mai prou els serveis prestats a Madrid per determinats polítics, determinats periodistes, determinats mitjans de comunicació, el discurs d'odi dels quals ha creat més independentistes que qualsevol recollida de firmes, que qualsevol campanya o manifestació. Són aquests bombers de la gasolina, aquests nacionalistes d'una Españaza on no caben els altres, que amb les seves paraules alimenten aquella mateixa ruptura de l'Estat que diuen que volen combatre. Si algun dia Catalunya aconsegueix la independència, s'hauran guanyat a pols un espai a la llista de carrers de Barcelona per la seva enorme ajuda a la nova nació: carrer de Rosa Díez; passeig de Federico Jiménez Losantos; avinguda d'Intereconomia, de Pedro J. Ramírez o d'Alejo Vidal-Quadras. Si ells són la pàtria, jo sóc estranger. D'aquesta Espanya excloent jo també em voldria independitzar.

Aquests especialistes en la confrontació han encès durant anys l'odi anticatalà, i ara, quan la muntanya es crema, aviven el foc encara més. Les propostes amb què en aquest moment plantegen respondre davant l'amenaça d'una secessió han entrat en una espiral irracional que inevitablement anirà a més; cada dia resulta més difícil sorprendre. Una demana al Congrés dels Diputats suspendre l'autonomia de Catalunya, l'altre respon que s'ha d'enviar els jutges a perseguir el Parlament i el següent, el senyor Vidal-Quadras, europarlamentari del PP, s'enfila i exigeix la intervenció d'un general de brigada de la Guàrdia Civil per prendre el poder a l'«autonomia rebel». «I si fan sortir la gent al carrer, que surti, però no podran estar més d'un mes manifestant-se, de manifestar-se no es menja», remata Vidal-Quadras. ¿Es menja potser de trencar el país amb discursos d'aquesta mena? ¿Aquests exabruptes, que resulten tan útils al sobiranisme català, es deixen anar per interès o per irresponsabilitat? ¿De veritat que hi ha algú sensat que dubti avui dia que, en democràcia, l'única manera de mantenir unida Espanya és la voluntat de totes les seves parts per mantenir-se juntes, i no aquesta amenaça dels tancs que va deixar escrit el búnquer franquista en el vergonyós article 8 de la Constitució?

Òbviament, els dos extrems en aquest debat nacionalista -l'espanyol i el català- volen eixugar qualsevol espai per als matisos. I n'hi ha. No tots a Madrid som així. Aquí també hi ha persones que defensem una Espanya integradora, que ens creiem que podem conviure, que apostem per un model federal que respecti les diferències i ens permeti a tots prosperar. Com escriu Isaac Rosa: estimats catalans, no ens deixeu sols, sisplau

Ignacio Escolar, Els separatistes de Madrid, El Periódico.cat, 30/09/2012