Política i antipolítica.

El Roto

1 . NO FACIS POLÍTICA. Diu Moisés Naím que estem en “temps d’antipolítica”. La irrupció de Donald Trump i de Bernie Sanders (un polític ben clàssic, tanmateix) en la campanya electoral americana i el descrèdit dels partits europeus convencionals ha posat de moda l’antipolítica. Una etiqueta que no vol dir res: primer, perquè el seu objectiu no és descriure sinó desqualificar. I segon, perquè sota el seu paraigua s’hi posen coses (de Trump a Podem) que no tenen res en comú, més enllà de ser expressions diverses del malestar de les classes mitjanes i populars amb les elits dominants.

La política forma part de la condició humana, ve del fet essencial que, ens agradi o no, vivim en societat (Kant diu que ens caracteritza una insociable sociabilitat), que no som animals solitaris que ens puguem desentendre dels altres, i que la vida en comunitat s’ha d’organitzar amb la implicació de tots. Disculpeu-me l’acudit, però Aristòtil deia que som un animal polític, i si en traiem el polític només queda l’ animal. La condició política forma part de la condició humana. Fer política ens concerneix a tots. I, en canvi, quan apareix, inesperadament, un grup de gent que no forma part del joc i s’apunta a fer política, se’l desqualifica com a antipolític. Com si política fos una forma molt concreta i determinada de gestió i distribució del poder, només a l’abast d’uns pocs.

Durant la dictadura, era una acusació usual dir d’algú que feia política. Se li suposava voluntat de subversió, divisió i confrontació. Sembla que, invertint els termes, els poders establerts estan en la mateixa lògica: desqualifiquen -ara com a antipolítics- els que volen fer política trencant els monopolis de la política. El problema és que en democràcia no hi hauria d’haver drets adquirits de govern. Només el compliment de les regles del joc, com més obertes millor i sempre susceptibles d’evolucionar per ampliar el camp, no per reduir-lo. La desqualificació com a antipolítics de grups que pretenen engrandir l’espai del possible, tot acceptant els procediments i els principis de la democràcia, no és la defensa de la política, sinó la reducció de la política a un règim de facto concret. Una concepció molt raquítica de la democràcia.

2 . INDIFERÈNCIA I CORRUPCIÓ. Sembla que després de tants anys de cultivar la indiferència, els grups de poder no estan habituats a la confrontació política. De tant aplanar el sistema, fins aconseguir que els governants s’assemblin com gotes d’aigua, l’han fet irreconeixible, i quan els ciutadans han volgut fer sentir la seva veu, en comptes d’aplaudir el retorn de la política, criden a apagar foc: antipolítica.

Què és l’antipolítica? Seria la voluntat de destruir i liquidar la política. Però ¿no és això el que buscava el culte a la indiferència -no es fiquin en política, com deien a l’antic règim- perquè així és més fàcil d’exercir el control social? ¿Haurem de recordar que no hi ha democràcia sense conflicte i que perquè el conflicte es pugui resoldre per la paraula no es poden negar les veus discrepants i les propostes realment alternatives? La democràcia no pot ser tan xata i excloent com alguns la volen. La indiferència és el millor cultiu de l’antipolític. Quan es manté la política al més allunyada possible de la ciutadania és quan creix la veritable antipolítica: el clientelisme i la corrupció que han destruït les institucions per dintre. Els que més criden contra l’antipolítica, amb el PP al capdavant, són la veritable antipolítica. I per això els destorba el retorn de la política. ¿O és que hem d’entendre que política és allò que protegeix els interessos d’uns pocs, publicitats en el mercat electoral com si fossin interessos generals? Si és així, no parlem de democràcia, parlem d’autoritarisme postdemocràtic.

Josep Ramoneda, El mite de l'antipolítica, Ara 08/03/2016