Unitat i pluralitat en Heràclit i Parmènides (4).

És probable que  la tradició filosòfica hagi malinterpretat el senti de la unitat de l’univers que Heràclit representa en el foc, que, apagant-se i encenent-se “segons mesura”, està en l’origen de la pluralitat i de la possibilitat del moviment. Arrossegada per la inèrcia de l’eclecticisme d’Empèdocles, per a qui els arrels de les que es composa l’univers, després anomenades elements per Aristòtil, són físiques, essencials, aquesta tradició filosòfica no hauria advertit que el foc al que es refereix Heràclit és metafòric. Mentre que el foc d’Empèdocles és foc de la mateixa manera que l’aire és aire, l’aigua és aigua i la terra és la terra, el foc està més a prop de la foguera platònica, que és també una representació, una metàfora, que d’una foguera autèntica. Com Plató en la caverna on una foguera projecta sobre la paret ombres diferents d’una mateixa Idea, de la que l’experiència només percep una manifestació imperfecta, Heràclit fa descansar en la metàfora del foc l’esperança de trobar algun gènere d’unitat en un univers on tot flueix, multiplicant incessantment la pluralitat. Sense el foc apagant-se i encenent-se segons mesura, al que recorre Heràclit com Plató al món de les Idees, la pluralitat de l’univers es confondria amb un caos irreductible on l’home estaria en mans de l’atzar, la contingència i d’un albir que no es podria considerar lliure, ja que es tractaria d’un estat d’incommovible indiferència davant l’acció imprevisible de forces contradictòries.   

José María Ridao, Saber y fanatismo, Claves de razón práctica, enero/febrero 2015, nº 238