Què ens cal per creure en el món?
 |
| Gilles Deleuze |
Gilles
Deleuze li va dir una vegada a Toni Negri: “Creure en el
món és el que més ens falta”. Era una entrevista que va tenir
lloc l’any 1990, segurament a París. Cinc anys després, Deleuze
es va tirar daltabaix del pis on vivia. Recordo que aleshores jo era
a Berlín, aprofitant un parell de mesos de poca pressió a la
universitat (aleshores els cursos eren anuals, i no quadrimestrals)
per aprendre alemany. És a dir, que estava jo mateixa fora de
classe. En aquells temps no hi havia internet a mà i jo no llegia
prou bé els diaris. M’ho va dir un conegut, una tarda freda en un
bar, i recordo les llarguíssimes hores que vaig passar en estat de
xoc fins que vaig poder contrastar la notícia. Deien, les cròniques,
que no estava deprimit ni desesperat, sinó que patia dels pulmons i
no volia arrossegar-se per la vida, o pel món. No volia viure si li
faltava l’aire. En un altre lloc havia escrit “Doneu-me
possibles, que si no m’ofego”.
Des
d’aquell moment la frase creure en el món és el que més
ens falta em va acompanyar com un enigma i encara cinc anys més
tard vaig acabar una tesi doctoral que vaig titular En las
prisiones de lo posible . Novament, els possibles i l’ofec.
El món m’ofegava com una presó on es podia escollir entre un
passadís o un altre, entre un pati o un altre, entre un color del
vestit o un altre, però d’on no es podia sortir sense tirar-se
daltabaix.
Deleuze
deia que ens falta creure en el món. Però què ens falta per poder
creure-hi? Esperança? Compromís? Sentit de la realitat? Proximitat?
De què està feta la incredulitat que ens ofega? Hi ha moltes
respostes possibles a aquesta pregunta, segurament. Però n’hi ha
una que, al cap dels anys, em sembla inevitable: està feta de por.
Podem analitzar molts dels fenòmens de la vida moderna que han
ampliat la distància entre cada un de nosaltres i el món:
l’individualisme, la vida urbana, els mitjans de comunicació...
Però en el fons de tot, continua governant-nos la por. Segurament ho
ha fet sempre, i potser per això en lloc de creure en aquest món
hem hagut de creure en altres mons, divins o utòpics.
Això
em fa pensar que no calen raons per creure en el món: només cal
perdre la por. No parlo de les pors concretes, necessàries. Parlo de
la por. La por que ens fa viure contra els altres. La por que ens fa
témer perdre el control de les nostres vides. La por amb què alcem
els murs de les presons que ens protegeixen. Creure en el món és
descobrir que no hi ha un fora de la presó perquè la presó dels
possibles no existeix. Només hi ha una realitat injusta i dolorosa
de la qual ens costa tant marxar que només ho fem esgotant l’últim
alè d’aire.
Marina Garcés,
Creure en el món, Ara, 22/06/2014
Comentaris