El gest melancòlic.

Cézanne, Noi amb armilla vermella

A la pel·lícula de Lars Von Trier Melancolia, un planeta furtiu, sobtadament present al nostre sistema solar, xoca contra la Terra. És la fi del món. Únicament una noia, considerada mig boja pels altres, és capaç d’adonar-se del que succeirà realment. Els científics, que han batejat el planeta invasor amb el nom Melancolia, creuen que passarà de llarg. Els ciutadans viuen l’esdeveniment amb alegre indiferència. Sols la noia -melancòlica- comprèn el perquè de la irrupció de l’estrany planeta. Hi veu més enllà que els altres i aquesta visió la paralitza vitalment.

Sense arribar als extrems que planteja la pel·lícula de Von Trier, la melancolia ha estat sempre present en l’art com a expressió d’una actitud humana força habitual, però força incompresa, que combina la penetració, la perplexitat i la laxitud. Es cristal·litza amb un gest que veiem sovint: el cap -generalment la galta o el mentó- recolzat sobre la mà. Els egipcis i grecs antics ja esculpien estàtues en aquesta posició.

Després l’art no va abandonar mai la seva relació amb la melancolia. Miquel Àngel -que va ser considerat l’artista melancòlic per excel·lència- va representar així Lorenzo de Mèdici al mausoleu de Florència. Una llarga llista de pintors i escultors van fer el mateix. Entre ells Rodin a El pensador, i, el més emblemàtic de tots, Dürer, al cèlebre gravat protagonitzat per l’àngel de la melancolia. Personalment, tinc una feblesa particular pel petit quadre de Cézanne Noi amb armilla vermella, una joia que resumeix els poders de la pintura moderna a través d’un delicat gest melancòlic.

Rafael Argullol, La melancolia és un àngel subtil, Ara, 08/06/2014