Max Weber, capitalisme i religió.

Un dels exponents vertebrals de l’idealisme historicista alemany és Max Weber –per molt que no renegués de forma absoluta dels valors de l'empirisme i el positivisme–, l’ascendent del qual fou estratègic per al desenvolupament de l’antropologia religiosa als Estats Units, després de Parsons, i al Regne Unit, posteriorment a la dissidència encapçalada per Evans-Pritchard. L'aportació teòrica de Weber es basa en l’empirisme radical del pragmatisme anglosaxó que sobreposa a la tradició historicista germànica. És a dir, constitueix el punt on la fenomenologia de l’esperit hegeliana es transforma en el que, constatant la seva naturalesa híbrida, se’n dirà sociologia de l’esperit o del coneixement. També constitueixen ascendents teòrics de la seva obra la insistència de Nietzsche en el conflicte, les construccions típico-ideals de Burckhardt i el darwinisme social.

Weber va saber mantenir la distància del principi pragmàtic segons el qual totes les produccions socials -incloent-hi els sistemes religiosos i els sentiments que hi van associats- són fruit del càlcul hedonista que guia les accions que els individus emprenen. Més enllà, però, d’aquest interès privat, segons Weber hi ha l’activitat de judicis i valors, que són conseqüència d’un context normatiu més ampli i de naturalesa social. Aquesta correcció crítica al subjectivisme utilitarista no va permetre a Weber desempallegar-se del tot del pressupòsit segons el qual l’acció individual era la dada fonamental de qualsevol recerca en sociologia.

Així mateix, la preocupació pragmàtica per la interpretació explica el protagonisme que Weber dóna a la qüestió del sentit en tota formulació analítica a propòsit de la conducta dels humans en societat. Aquest sentit és contemplat en el seu vessant individual i, al mateix temps i inseparablement, en el social : “En l’acció s’inclou tot el comportament humà quan, i en la mesura que, en virtut del sentit subjectiu que li és atribuït per l’individu o pels individus actuants, té present el comportament del altres i s’orienta per tant en la seva mateixa direcció” (1940 :88).

En un altre lloc : «La sociologia és una ciència que cerca la comprensió interpretativa de l'acció social en ordre a arribar a explicacions de les causes i els efectes. En la acció s'inclouen tots els comportaments humans sempre que els actors els atribueixen significats subjectius... L'acció és social sempre que els significats subjectius que els atribueixen els actors expliqui el comportament d'altres». Com pot veure’s, l’interès de Weber per l’estudi dels comportaments era molt superior al que sentia per les estructures.

La teoria de les religions de Weber ha de ser entesa en el marc d’una perspectiva més general, dominant en el seu pensament, preocupat per esbrinar la causa que fa que les idees arribin a assolir una eficàcia històrica. La societat és considerada, a partir d’aquesta preocupació, no pas com un sistema estàtic de determinacions, sinó sobretot com un sistema dinàmic de possibilitats de desenvolupament. Cosa que, subratllem-ho, implicava una interrupció relativista de la línia seguida tradicionalment per l’idealisme alemany, que concebia la història a la manera d’un desplegament de la Raó universal.

La singularitat del pensament de Max Weber està -si més no, pel que ens interessa remarcar aquí- en la seva voluntat d’aclarir quines són les tecnologies que fan possible un domini sobre la vida, tant en l’esfera del món extern com en la de la conducta humana. No posa en qüestió que siguin interessos allò que mou els éssers humans a prendre determinades iniciatives, però tampoc no deixa de constatar la freqüència amb què les idees sobre el món determinen, a la manera d’autèntics guardaagulles -per a emprar la imatge suggerida pel mateix Weber-, les vies a través de les quals la dinàmica dels interessos és susceptible de mobilitzar individus i comunitats.

Tota la teoria sociològica weberiana apareix travessada per una preocupació central pel tema del sentit. La mateixa definició d'acció social, central per a ell, incideix en aquest aspecte: «Acció social és tota acció humana sempre que el subjecte o els subjectes la vinculin a un sentit subjectiu». De fer la mateixa sociologia i, per extensió, totes les demés ciències socials, assumeixen com a tasca, «comprendre, interpretant-les, les acciones orientades per un sentit» (de Economia y sociedad)

Per tant les ciències socials tenen com a explicar l'acció social, el sentit de l'acció social i, per últim, la interpretació del sentit de l'acció social. Això implica que les ciències socials sols s'interessen per les accions «amb sentit» i per la seva interpretació, menyspreant qualsevol dimensió de la pràctica humana que pogués antullar-se irracional o insensata, com la que pertoca als sentiments o als errors, que són entesos poc menys que pur soroll.

En gran mesura, la tasca de les ciències socials consisteix en distingir les accions «racionals» –les dotades de sentit, les que tenen significació– de les altres, que sempre hauran de ser contemplades com a obstacles pel desenvolupament de les primeres. Paral·lelament a aquest argument, Weber constata que les persones no deixen mai d’experimentar la necessitat de trobar una justificació davant la misèria de la quotidianitat i de fer comportable el món que els envolta, per damunt fins i tot de la racionalització que es pugui fer de mitjans i fins estrictament materials.

Existeix una autèntica necessitat metafísica o «compulsió interna» per part de la ment humana per «entendre el món com un cosmos dotat de significat».

Aquest imperatiu de combatre l’absurd de l’existència humana i d’alleugerir les enormes insuficiències de la seva dimensió profana és el que acaba per traduir-se en la importància concedida a béns de naturalesa ideal, immaterial, que Weber vincula amb el concepte de salvació.

Tota l'obra de Weber està marcada per un clara tendència psicologista. Weber parla constantment de necessitats que la religió satisfà, i que són d'índole religiosa : necessitat de les classes dominants o dels sistemes de poder de legitimar-se, necessitat dels individus de significació, de justificació de les imperfeccions del món, de la injustícia, del patiment, necessitats d'interpretació del significat que a mesura que avança el procés de racionalització s'aguditzen i es fa cada cop més problemàtiques.

La sociologia comparada de les religions de Weber va iniciar el seu camí amb la coneguda anàlisi sobre les afinitats entre la religió puritana calvinista i el capitalisme, L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme (1905). La seva reflexió va centrar-se en el desenvolupament de tres processos : els incentius per a l’acció en aquest món implícits en la teologia calvinista ; la manera com els predicadors calvinistes del segle XVII interpretaren el tema de la predestinació -cosa que certificava la intuïció weberiana segons la qual la dogmàtica religiosa s’adapta sempre als imperatius de la vida quotidiana- i, per acabar, la manera com les doctrines i els consells dels pastors van esdevenir finalment poderosos factors de control social.

El capitalisme no era un simple mecanisme econòmic, sinó com una cultura o visió del món. El que caracteritzava el capitalisme no era la racionalització del treball lliure, ni la conversió del treball i la terra en mercaderies, sinó un ethos o «esperit», una actitud mental o motivació psicològica, una ètica que busca en la vida quotidiana les proves de la salvació i que constantment es veu obligada o oferir proves de la fe. Per exemple la idea de «vocació», com la concepció duna tasca que Déu encarrega a cada individu. Las repercussions del principi calvinista «treballa durant per realitzar la teva vocació» van ser enormes en ordre a crear una predisposició especial pel treball productiu, que finalment abastà al conjunt de la població.

O la teoria de la predestinació –molts seran els cridats i pocs els elegits–, que podia conduir a una conclusió fatalista, o de resignació a la sort de cadascú, però que va acabar produint una mena de- ansietat religiosa. Per a contrarestar aquesta angoixa i procurar autoconfiança es procurava desenvolupar una activitat terrena desmesurada, basada en el principi de que «Déu ajuda a aquells que s'ajuden a si mateixos». La negació dels sagraments es traduïa en una cerca desesperada de proves de salvació. No és tractava, però, d'establir que el protestantisme fos la causa del capitalisme, sinó més aviat posar de manifest que havia provocat en primer lloc un nova motivació personal, però sobre tot perquè havia justificat l'urgència de trencar amb la tradició.

Weber va consagrar-se després a demostrar com aquesta implicació econòmica de tota moral religiosa podia ser descoberta en altres societats i moments històrics. Els objectes d’estudi foren el budisme, el judaisme, l’hinduisme i el confucianisme, que van permetre una sèrie d’assaigs publicats en 1915 i 1916, i recollits al 1921 a Ensayos sobre sociología de la religión. L'interés fonamental de Weber era el de concebre una mena de psicologia social de les religions universals, la seva ètica econòmica i la interrelació entre la cultura religiosa i l'interès econòmic de grups socials específics. En tots els casos es tractava de valorar la possibilitat que els diferents sistemes religiosos presentaven en ordre a assumir l'adveniment del capitalisme.

Manuel Delgado, Max Weber i l'eficàcia històrica de les creences, El cor de les aparences, 02/06/2014