La postura d'aprendre.

Fa temps que s'ataca els mestres des de diferents fronts: per una banda, el discurs antiautoritari ha criticat sovint la jerarquia i el poder de mestres i professors. Però per una altra banda, també la mercantilització de l’educació ha apostat per un sistema sense mestres i, per tant, sense cap altra autoritat que la seva pròpia rendibilitat.

Un mestre, com s’ha sabut i s’ha practicat des de temps antics en el conjunt de les cultures humanes, no és aquell que imposa el seu saber, sinó qui ens obre la porta de la pròpia vida. El podem trobar en un professor, potser, però també en una àvia, en un pare, en una companya de viatge, en un poeta o en un veí. Un mestre ho és pel que sap, però sobretot perquè fa possible saber. Els vertaders mestres, doncs, acompanyen, però no tutelen, i finalment ens alliberen de tota dependència cap a ells i cap a qualsevol altra instància de poder.

Fa pocs dies vaig ser jo qui em vaig escapar fora de classe per anar a trobar un mestre. Érem molts escoltant i rient amb Katsumi Mamine a la llibreria Alibri, mentre presentava el seu llibre El movimiento vital, editat per Icaria. Katsumi Mamine fa 40 anys que viu a Barcelona i que treballa en un pis de l’avinguda República Argentina sense rètols, gairebé sense mobles. Un espai buit on ensenya, amb les seves mans i el moviment del seu cos, a trobar el propi moviment vital. No hi ha màgia, esoterisme ni promeses terapèutiques. Només exercicis molt simples, a l’abast de qualsevol, a través dels quals tenir accés al propi cos com a font inesgotable d’aprenentatge. La postura d’aprendre: en diu ell. Una postura que no és estàtica ni reverencial sinó tot al contrari: és la del moviment d’un cos capaç d’escoltar-se a si mateix.

Sé que més d’un intel·lectual, científic o expert en el que sigui es deu estar posant nerviós després d’haver llegit aquest darrer paràgraf. Ens agrada vestir-nos amb el coneixement, però estem molt poc disposats a deixar-nos tocar per la vertadera comprensió de la vida i de les seves veritats. Per això ens hem anat carregant de tant de coneixement inútil, per molt aplicable i rendible que sigui, i de tanta cultura supèrflua. Katsumi ens explicava que quan de ben jovenet va conèixer el seu propi mestre, H. Noguchi, el que va pensar és: “Com pot ser que això tan important no s’ensenyi ni s’expliqui enlloc?” Estic segura que tots hem sentit alguna vegada la mateixa sensació davant d’alguna ensenyança important.

Que Katsumi tingui els ulls ametllats no ens ha de fer caure en la trampa de pensar que tot això és cosa d’orientals. Sòcrates, pare de la nostra cultura filosòfica, caminava per l’Atenes del seu temps fent preguntes incòmodes als seus conciutadans més respectats. Els ensenyava el mateix: que el camí del saber és el camí de l’aprendre i que està, en última instància, a l’abast de cadascú de nosaltres. “Coneix-te tu mateix”, deia la famosa sentència que ell predicava. Ara ja sabem que no volia dir “busca’t a tu mateix” sinó que s’ha de traduir d’aquesta altra manera: “No deixis d’aprendre de la teva vida”.

Marina Garcés, Aprendre dels mestres, Ara, 08/06/2014