L'individu com a ficció segons Castoriadis.

El Roto

No hi ha ésser humà extra-social; no existeix ni la realitat ni la ficció coherent d'un “individu” humà com a substància asocial, extra-social o pre-social. No podem concebre un individu sense llenguatge, per exemple, i no existeix llenguatge més que com creació i institució social. Aquesta creació i aquesta institució no poden ser vistes, si no volem caure en el ridícul, com a resultat d'una cooperació conscient d'”individus”, ni tampoc d'una suma de xarxes “intersubjectives”: perquè hi hagi intersubjectivitat cal que hi hagi subjectes humans i la possibilitat que es comuniquin. Amb altres paraules, ha d'haver éssers ja socialitzats i un llenguatge que no podrien produir ells mateixos com a individus (...), sinó que reben necessàriament de la seva socialització.

La “filosofia política” contemporània -com també el nucli del que passa per ser l'anomenada ciència econòmica- està fundada sobre la ficció incoherent d'un individu-substància, ben definit en les seves determinacions essencials, fora o enfront de tota societat: sobre aquest absurd es recolzen necessàriament la idea de democràcia com a “simple procediment” i el pseudo-”individualisme” contemporani. Però fora de la societat l'ésser humà no és ni bèstia ni Déu (Aristòtil), ja que simplement no és, no pot existir, ni físicament ni, sobretot, psíquicament.

Cornelius Castoriadis, La democracia como procedimiento y como régimen, Ed. Datanews, Roma 1995, conferencia 1994.