Origen de la democràcia, segons Castoriadis.



A partir de quin moment l'imaginari radical constituent, és a dir, una espontaneïtat creadora en els éssers humans” comença a ser la qüestió realment pertinent? A partir del moment en què surt de la heteronomia, o, en què hi ha justament emancipació respecte de l'invisible. Per a mi això és un tema central: les societats tradicionals són societats mítico-religioses (...) en les que no poden impugnar-se la llei social o la representació del món, el món creat per la societat, perquè és un d'invisible o una imposició, una llei de l'invisible, etc. Des d'aquest punt de vista, és evident que la societat moderna és diferent a la resta. La societat grega ocupa un lloc particular, no perquè sigui una societat laica, que no ho és, sinó perquè (...) la religió és una religió cívica -en el sentit que donaria després Rousseau a l'expressió-, que forma part del funcionament de la ciutat, i els grecs, d'altra banda , molt pietosos, mai no somiaren, per exemple, amb enviar la gent a preguntar a l'oracle de Delfos: “¿Quines lleis hem de fer?” Enviaren emisaris a l'oracle per plantejar-li tota classe de qüestions, fins i tot: “¿On s'ha d'establir una colònia?”... però no: “¿És bona aquesta llei, o aquesta altra?”. És a dir, la legislació, la societat política quedaven fora de l'àmbit de la religió.


Per a mi, la democràcia, i aquí reprenem en certa mesura la discussió amb Lefort, no és la indeterminació, és l'autoinstitució explícita. És el fet de dir, com deien els atenesos, édoxa te boule kai tó demo (Ha semblat bé al consell i a l'assemblea del poble) o com diuen les constitucions modernes, “la sobirania pertany al poble”. El poble és sobirà. El poble pot canviar la llei, tot i que pot passar que no la canviï (...). Al meu entendre, aquí resideix la diferència. No penso que hi hagi una naturalitat de la democràcia, penso que la democràcia és un règim molt improbable, i molt fràgil, i això precisament demostra que no és natural.

Cornelius Castoriadis, Democracia y relativismo. Debate con el Mauss, Minima Trotta, Madrid 1994

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

Gonçal, un cafè sisplau

Imatge
Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c
Més informació

Què és el conatus de Spinoza?

Imatge
CONATUS (1) Spinoza concluye así el Prefacio de la tercera parte de la Ética : “Trataré, pues, de la naturaleza y las fuerzas de los afectos y del poder de la mente sobre ellos con el mismo método con que he tratado anteriormente de Dios y de la mente, y consideraré las acciones humanas y los apetitos como si se tratara de líneas, planos o cuerpos”. Esta declaración marca el giro hacia el proyecto de comprender los afectos o pasiones como partes necesarias de la naturaleza y explicarlos por sus efectos en lugar de juzgarlos con prejuicios morales o teológicos. En este marco teórico, la idea de “conatus”, el esfuerzo de perseverar en el propio ser (E3p6), esto es, el deseo que sigue al orden de la naturaleza, se convertirá en la piedra angular de la teoría de los afectos de Spinoza . ¿Cómo funciona el concepto 'conatus' en la Ética ? El 'conatus' no es algo peculiar del ser humano, ni siquiera de los seres animados; no es instinto ni movimiento voluntario.
Més informació