El bé comú segons Castoriadis.

Una idea positiva de la llibertat emparentada amb la concepció democràtica antiga (grega segons la qual tots els ciutadans han de prendre part del poder). Segons Berlin aquesta idea seria potencialment autoritària ja que suposaria la imposició d'una concepció positiva, i col·lectivament (políticament) determinada, del Bé comú o del viure bé. Berlin no ha creat aquesta confusió, només la comparteix. Aquesta ve de lluny, i és per tant molt necessari dissipar-la. La distinció a restablir és antiga. Es tracta de la distinció entre la felicitat, fet estrictament privat, i el Bé comú (o la bona vida), impensable sense referir-se al camp públic i camp públic/públic (el poder). És la mateixa, en termes diferents però que enriqueix la discussió, que la distinció entre felicitat, que no depèn de nosaltres, i el viure bé, que, en gran part, depèn de nosaltres, individualment i col·lectivament (ja que depèn tant dels nostres actes com dels que ens circumden), i, en un nivell alhora més abstracte i més profund, de les institucions de la societat. Es poden casar ambdues distincions, afirmant que les realitzacions del bé comú és la condició del viure bé.

Isaiah Berlin
Quin és l'origen de la confusió? Els filòsofs que volien determinar per totes una “felicitat” i un “bé comú”, i, si és preferible, fer-les coincidir. (...) No pot haver filosofia que defineixi per a tothom què és la felicitat i menys encara que la vulgui imposar a través de decisions polítiques. (...) La felicitat pertany a l'esfera privada i privada/pública. No pertany a l'esfera pública/pública (...) Cap filosofia en cap moment pot definir un “bé comú” substantiu, i cap política pot esperar per actuar que la filosofia hagi establert aquest bé comú.

Però les preguntes que es planteja l'esfera pública/pública (a la legislació, al govern) no poden ni tan sols ser discutides sense una visió del bé comú. El bé comú és, al mateix temps, una condició de la felicitat individual (...) Cap societat pot existir sense una definició, més o menys segura, dels valors substantius compartits (...) Aquests valors representen una part essencial de les significacions imaginàries socials establertes (...) Un règim polític no pot ser totalment agnòstic en quant a valors (morals o ètics). Per exemple, el dret no pot fer un altra cosa que expressar una concepció comú (o dominant, bé o malament acceptada) del “mínim moral” implicat en la vida en societat. (...) Però aquest valors i aquesta moralitat són creació col.lectiva anònima i “espontània”. Poden ser modificats sota la influència d'una acció conscient i deliberada, però cal que aquesta última incideixi sobre altres estrats de l'ésser històric-social, no només pels afectats per l'acció política explícita. En tot cas, la qüestió del bé comú pertany al camp dels afers històric-socials, no al de la teoria. La concepció substancial del bé comú, en qualsevol cas, és creació històric-social, i, evidentment, es troba darrera de tot dret i tot procediment. (...) Aquí trobem, si més no, una component del bé comú democràtic, substantiu i no relatiu.: la ciutat ha de fer tot el possible per ajudar els ciutadans a ser efectivament autònoms. Aquesta és, abans de tot,una condició de la seva existència en tant que ciutat democràtica: una ciutat està feta de ciutadans, i ciutadà és aquell que és “capaç de governar i de ser governat” (Aristòtil).

Cornelius Castoriadis, La democracia como procedimiento y como régimen, Ed. Datanews, Roma 1995, conferencia 1994.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.