Lilian Thuram:"quan deixo de dir-me Lilian i passo a ser un negre".
 |
| Lilian Thuram |
Giorgos Katidis, centrecampista de l'AEK
Atenes, haurà de pagar 1.300 euros i no podrà jugar amb la selecció
grega per haver celebrat un gol amb la salutació nazi. ¿Ho trobes
proporcionat?
És greu i perillós que un jugador faci
aquest gest. A Grècia hi ha un moviment xenòfob fortíssim i el càstig és
poc. La multa és insignificant i tornarà a jugar amb el seu equip la
temporada vinent. El futbol ha d'enviar un missatge vital: la societat
no pot acceptar aquestes actituds.
També a Grècia, Djibril Cissé, del Panathinaikòs, ha deixat el futbol grec pels insults racistes.
El que més em preocupa no són els que insulten sinó la incapacitat dels
companys d'ajudar el jugador. L'equip hauria d'abandonar el camp quan
l'afició insulta un futbolista, com va fer el Milan, que va sortir del
camp per protestar pels insults contra Boateng. Normalment ni l'àrbitre,
ni els dirigents, ni els companys, ni els aficionats fan res. La lluita
verbal entre dues aficions durant un partit es dóna molt, crits i
xiulets contra faltes o gols anul·lats, però mai per neutralitzar
insults xenòfobs. Si xiulessin per demostrar que no accepten el racisme,
ajudarien.
¿Has viscut mai actituds racistes al vestidor?
És difícil tenir un prejudici racista al vestidor perquè et coneixes.
El racisme ve del desconeixement, veus la persona com un negre o un
musulmà. Si els companys no reaccionen davant els insults és perquè no
són conscients del que està vivint el jugador, de com se sent. Quan
t'insulten al camp és com si et violessin, i la gent si no ho viu no ho
entén. És com el sexisme, si vas amb un home i pel carrer algú et fa una
repassada i et deixa anar una barbaritat, ell ni se n'adonarà o no
entendrà com et sents. La solució és fer veure als altres que poden
ajudar a aturar-ho.
Has jugat a Itàlia, França i Espanya. ¿Hi has vist el mateix nivell d'actitud discriminatòria?
El racisme que veus al futbol és el mateix que hi ha a la societat, i
la història de cadascun d'aquests països és diferent. A França estan
molt acostumats a veure jugadors de diferent color perquè fa segles que
tenen colònies, però a Espanya i a Itàlia no. Fixa't en les seleccions. A
l'espanyola o a la italiana no hi veuràs gaires negres, però a França
ja és una altra història.
Et retires del futbol el 2008 i crees una fundació contra el racisme. Com et converteixes en activista?
Quan jugava a futbol ja em preguntava moltes coses. La curiositat va
començar quan era nen. Vaig arribar a França amb nou anys i de cop i
volta deixo de dir-me Lilian; passo a ser un negre. I amb el temps
m'adono que el racisme té una història llarga, una construcció
intel·lectual i política. El racisme, com el sexisme, és purament
polític. Neix de l'interès del poder de classificar la gent per poder-la
explotar.
L'any passat vas recollir a Mis estrellas negras la vida de negres que han canviat la història.
Volia fer una pregunta simple a la societat: ¿és normal que quan es
parla dels negres l'imaginari general recordi sobretot l'esclavisme?
Alerta perquè aquesta idea jerarquitza la visió que es té de la
societat. El racisme existeix perquè hi ha un complex de superioritat.
En el llibre parlo de faraons negres de l'antic Egipte. Parles d'aquella
era i molts no són conscients que Egipte és a l'Àfrica! És molt
important com llegim la història perquè som el fruit del nostre passat.
Has estat en un casal de nens del Raval, un barri amb moltes ètnies i
nacionalitats. ¿També tenen una versió esbiaixada de la història?
Mira, els he preguntat si sabien qui era Cristòfor Colom. "L'home que
va descobrir Amèrica", m'han dit. I jo, "Sí? Segur? Fem una cosa,
imagineu que som a classe i que algú obre la porta i diu: «He descobert
la classe!»Però no és cert, la classe ja hi era!" Com pot ser que el
2013 encara es digui que va "descobrir" Amèrica?
Se't descriu com un "intel·lectual que jugava a futbol". Què en penses?
A la gent li agrada posar etiquetes i no sé si és just. He jugat a
futbol i al mateix temps m'he fet preguntes per entendre la meva vida i
la història de la meva família, de Guadeloupe. El meu avi va néixer 60
anys després de la fi de l'esclavitud, i necessitava entendre el meu
país, la meva mare i la meva existència. Tot plegat també m'ajuda a
entendre la societat en què vivim, l'equilibri de forces que ens
controla, com es construeix la igualtat...
Quines preguntes et queden per respondre?
La gran qüestió és com podem treballar junts per canviar les coses,
acceptant al mateix temps que no arribarem al final per veure si hem
tingut èxit, acceptant que formem part d'un procés. I sobretot entenent
la sort que tenim: jo, lliure i amb un besavi que va viure l'esclavitud;
tu, una dona que gràcies als esforços de les generacions anteriors pots
votar. És bàsic ser-ne conscients per seguir treballant.
Carme Riera Sanfeliu, "El que és preocupant del racisme en el futbol no són els insults, és la innacció", entrevista amb Lilian Thuram, Ara, 26/04/2013
Comentaris