Fraternitat.

 
En un article excel·lent, com ens té acostumats, Alfredo Pastor introduïa un concepte dels que avui es consideren antics: "La justícia sense misericòrdia és crueltat. No es pot fer del pagament del deute la regla suprema de la conducta humana". Em sembla que alguns jutges ho han entès molt abans que els polítics i han començat a aplicar aquest principi. El deute i el seu complement, la culpa, són el ciment de la fase actual del capitalisme. Sobre ells es construeix la submissió de la gent. Per això, una paraula com misericòrdia pot semblar subversiva. Abans pagar les hipoteques que menjar, diuen. De fet, és el que van aprovar PSOE i PP quan es van comprometre amb Europa a donar prioritat al pagament del deute per sobre de qualsevol altra obligació de l'Estat. La paraula misericòrdia té connotacions religioses que la devaluen en les secularitzades societats contemporànies. I pot semblar un acte de generositat dels poderosos. És a dir, una manera de perdonar la vida als pàries. Va, pobret, et donarem un cop de mà. Això fa que quan se sent parlar de misericòrdia sorgeixi la sospita que el que s'està fent és substituir el dret per la concessió. Tanmateix, jo crec que forma part de les categories a recuperar, com la vella idea de bé comú, tan oblidada actualment. De la famosa tríada de la revolució francesa: Llibertat, Igualtat, Fraternitat, aquesta última ha estat sempre la parenta pobra. I probablement sigui la clau d'unes societats més justes, perquè és el marc que fa sostenible la tensió entre llibertat i igualtat que dóna sentit a la vida. És el vincle. I va directament a la qüestió del reconeixement. Tot ens condueix al mateix: cal rescatar l'humanisme.

Josep Ramoneda, Nous humanismes, eternes miopies, Ara, 24/04/2013

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.