dilluns, 2 de maig de 2016

Crear marges (Marina Garcés).


Quan l’any 2002, amb una sèrie de companys, vam iniciar l’aventura de pensament crític i experimental Espai en Blanc, dèiem: volem créixer en els marges, però no ser marginals. Apostàvem pel descentrament institucional, conceptual i polític, però no per l’exclusió ni per l’autoreferencialitat alternativa. En la voluntat expressa de localitzar-se com a diferència perifèrica no deixa d’haver-hi un reconeixement del centre i, per tant, del poder. D’espais en blanc, en canvi, n’hi ha als marges de qualsevol pàgina, però també entre línies, entre paraules i entre lletres. Un espai en blanc es pot obrir al lloc més inesperat i no reconeix el mapa preestablert.
Actualment, la relació entre centres i perifèries està canviant radicalment. L’imaginari colonial, heretat de la història de l’Europa moderna fins ben entrat el segle XX, situava en els centres metropolitans el poder polític i econòmic i a les perifèries les terres i les societats dominades, explotades i fagocitades. Ara veiem que les perifèries es multipliquen dins dels antics centres i com els centres es buiden de poder. Els rics s’emporten els diners a paradisos offshore i les polítiques més decisives s’elaboren des d’institucions opaques i deslocalitzades. Mentrestant, els centres de decisió política es converteixen en màquines per a la justificació de la submissió al dictat capitalista. Com a les grans ciutats, els centres es buiden i es converteixen en zones de pas de la nova pobresa, del turisme extractiu i del negoci ràpid, sigui legal o il·legal. Són centres buits, però no espais en blanc, perquè no s’hi pot crear nous sentits ni noves formes de vida.
La temptació del centre no ens pot enganyar i la de la marginalitat no ens pot atrapar. Com créixer avui en els marges sense ser marginals? Penso que la intuïció inicial d’Espai en Blanc segueix sent vàlida: del que es tracta és de crear els marges, en lloc de deixar-s’hi tancar. Crear marges té dos sentits. D’una banda, construir, ampliar i protegir l’espai habitable allà on el desert dels centres buits s’escampa i arrasa la vida. De l’altra, crear marges també és l’activitat d’emmarcar. En la batalla ideològica pels marcs o frames, com a alguns els agrada dir-ne, hi ha una manera de crear contextos de sentit compartit que en lloc de tancar entre línies gruixudes i excloents, obrin el sentit de l’experiència: emmarcar en blanc. Cal donar-nos contextos d’interpretació que alterin les coordenades dels actuals centres i les perifèries. Però cal també deixar-nos inacabats perquè esdevinguin territoris comuns.
Marina Garcés, Marges i perifèries, Ara 01/05/2016